El futbol femení a Balears segueix sent, a grans trets, un esport marginal. Els seus dos principals clubs, el Collerí i l’Sporting Ciutat de Palma, amb prou feines treuen qualcun benefici econòmic o mediàtic de la seva aposta esportiva. Ni el meritori ascens del Collerí a la Superlliga (primera divisió del futbol femení espanyol) ha servit per donar embranzida a aquest esport. Únicament la implicació dels principals clubs masculins de Balears, amb una gran massa social i atractiu esportiu, podrien reimpulsar-lo. Però en veure la seva actitud és suficient per adonar-se’n del menyspreu i poca sensibilitat que pateix aquest maltractat (i tanmateix, emergent) futbol femení.

El Reial Mallorca va presentar el seu equip femení en 2008, tot i que realment el que va fer va ser absorbir l’equip ja existent del CE Penya Arrabal. I com a tal és tractat de manera impresentable: molts dels seus partits ni tan sols els juga a la ciutat esportiva, sinó en el camp del seu ex equip. Tampoc a la web del club apareix cap menció. I per arrodonir l’ostracisme, l’equip es va guanyar en 2009 l’ascens a Primera Nacional (equivalent a la segona divisió A masculina), però el club hi va renunciar sense donar explicacions per a humiliació d’un equip que s’ho havia guanyat al camp. No seria per manca de doblers...

L’Atlètic Balears encara no té secció femenina, i no per manca de mitjans. El principal motiu era que no disposaven de suficient espai per a acollir l’entrenament i competició de més equips al seu estadi. Poc després el club va anunciar que augmentaria de 8 a 14 els seus equips de futbol base. Per a tots ells havia espai... i no hi havia per a un equip femení. Tampoc han sabut veure que la rivalitat amb el Reial Mallorca en competició femenina oferia la possibilitat d’igualar-los, i fins i tot de superar-los esportivament en poc temps. Tampoc ha estat per falta de doblers, que sí afloraren per reforçar inútilment un equip que acabà descendint a tercera.

Altres equips de Mallorca tampoc han estat massa curosos amb el tema. És el cas del CE Manacor, que va crear el seu equip femení i en poc temps va aconseguir un meritori ascens a Primera Nacional l’any 2006, malgrat descendir l’any següent. Però posteriorment el club va entrar en una crisi social i esportiva que encara dura, i a les primeres de canvi l’equip femení fou abandonat. No suposà cap millora, però la secció femenina sol ser la primera que arreu pateix els retalls en temps de crisi. Altres equips mallorquins d’entitat, com la UE Alcúdia, mantenen un equip femení estable des de fa anys; però sense cap aposta ferma que les faci créixer esportivament.

Tot això fa que el Collerí i l’Sporting Ciutat de Palma estiguin a anys llum de la resta de clubs balears, amb estructures de futbol base femení consolidades que ja donen el seu fruit. Només el CD Palma de Son Gotleu (situat a un llunyà “tercer lloc”) ha apostat per aquesta fórmula de futur, i per això avui és la única alternativa als dos “grans”. De la resta, tan sols el Círculo Sollerense sembla decidit a aplicar la fórmula de pedrera per créixer amb garanties.

La situació en la resta d’illes és millor, ja que els seus principals clubs mantenen equips de futbol sala des de fa temps, i això facilita fer el salt al futbol onze. L’any 2009, a Eivissa l’Atlètic Jesús va crear el seu equip amb molt bons resultats esportius. El mateix any a Menorca ho va fer l’Sporting Maonès, amb resultats força acceptables. Mentrestant, la UE Eivissa se n’hauria afegit de no patir la greu crisi econòmica i institucional que pateix, i l’Atlètic de Ciutadella també es planteja la idea.

Esperem esdeveniments i, tot plegat, un canvi de mentalitat devers el futbol femení.