Avui m’he desinstal·lat l’aplicació de les 10.000 passes diàries. Ja n’estava fart de missatgets sobre els meus objectius i que la maquineta em donàs ànims. Fora! Ja les recuperaré en acabar tot això. Aniré a Lluc a peu, si fa falta. Anam a Lluc a peu?

Avui és Sant Josep. El meu conco fa un triple aniversari: pare, anys i onomàstica. Molts d’anys, molts d’anys i molts d’anys! No n’hi ha més de joseps per ca nostra. I això del dia del pare, ho trob una cosa de Corte Inglés. El meu conco havia convocat tota la família per fer una paella aquest dissabte però, com les 10.000 passes, l’haurem de degustar més endavant. Les fa boníssimes, per cert! És molt bon cuiner. Ara li telefonaré.

Aquests dies la feina es mescla molt amb l’amistat, més que mai. Fer periodisme local suposa escriure sobre persones que són del teu entorn i hi ha uns llaços que no tenen, ben segur, els que treballen a la tele a Barcelona o a Madrid, o en alguns dels grans diaris o digitals del país, fins i tot dels de Palma. És una gran fortuna. La conversa amb en Joan, per parlar dels refugiats de Lesbos i dels orfes de Chazón, ha acabat derivant en confidències sobre temors, incerteses, hàbits, família, mètodes per passar el temps i amb una quedada per prendre cafè. I cinc cèntims del mateix amb totes les demés persones amb qui he parlat. Tots estam més sensibles i més a l’abast.

El dijous és dia de feina i nervis. A la redacció hi ha debats a veure si jo em pos nerviós o no amb el tancament del setmanari. Sempre amb el rellotge a la mà perquè a les vuit del vespre tot ha d’estar acabat per entrar a rotativa. És una jornada de pressió, d’ajustar els textos i les publicitats perquè no quedi cap espai buit, de repassar, d’acordar tots plegats la portada i, si cal, de donar cabuda a notícies i publicitats que ens arriben a darrera hora o que van evolucionar. És el que va succeir la setmana passada, el dijous, quan vàrem començar a esbucar temes que ja estaven preparats per donar pas a informacions sobre el bitxo, com diu na Xisca, de més rabiosa actualitat.

Aquest dijous és molt diferent. Què durà demà “Sa Veu”? Ja no hi ha competicions esportives, ni actes culturals, ni decisions a l’Ajuntament, ni exsecallades, ni disputes polítiques, ni obres. Fins i tot no hi ha ORA. Però Sóller i la seva comarca segueixen ben vius de portes endins, i aquest és el fil que hem explorat. Serà una edició històrica, d’aquelles per guardar com la del dia que obriren el túnel. I, a més, amb el handicap inèdit d’haver de treballar cadascú des d’un lloc diferent, sense veure’ns les cares.

La feina no ha retut gent. Hi ha moltes interferències, lògicament, a banda de les habituals. Allau de WhatsApps, moltes cridades telefòniques, converses més llargues, memes, vídeos i esdeveniments puntuals: els nins cada dia han de fer telefonades a les padrines i també a algun amic, a les 6 concert, a les 8 mamballetes i ahir, fins i tot, casserolada a les 9. Ho té ben costa amunt aquest Felip. En acabar aquesta crisi ens hem d’asseure tots i parlar-ne seriosament, i si som veritablement una democràcia cal treure el tema a rotlle i decidir. Una democràcia és quan ho decidim entre tots, no?