Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 5 de juliol de 2020   |   18:30
 
Enquesta  
Quants regidors de l’Ajuntament de Sóller haurien de tenir dedicació exclusiva al càrrec?

Cap
Un
Dos
Tres
Quatre
Cinc
 
Un racó nou a la casa: davant la porta.
25/03/2020 | 18:54
Diari d'un confinament: 11 - Un espai aprofitat
Gabriel Mercè

La mala notícia ha arribat i és mala d’emprendre. Ja la sabem tots. Per a mi és son pare d’en Toni, perquè a ell no el coneixia, ni li pos cara. Fa mal posar-se en la pell d’una família que, a més de perdre un ésser estimat, ho fa amb aquestes condicions tan limitadores i amb l’ai en el cor per la salut dels que han conviscut amb ell. El meu pensament és avui amb tots ells.

Algunes vegades em passa que estic absort amb la feina, amb la cuina o amb un llibre i el meu cap vola lluny sense inicialment haver-ho pretès, però en un moment donat se m’encén una llumeta i torn sobtadament a l’avui i a aquesta pel·lícula de por en la qual en som actors principals. Decepció majúscula quan me’n duc la bufetada. Però durant una estoneta he viatjat enfora d’aquesta escena terrible de la qual tots volem escapar. Que el bitxo no torni per les nostres contrades, per favor!

Veig que els mitjans de comunicació, alguns dels quals seguesc mantenint en quarantena, parlen que la societat posterior al bitxo serà diferent a la que teníem fins ara. Esper que millor! Que valorarem més la feina dels sanitaris i prioritzarem les inversions en aquest sector, que protegirem més els nostres majors, que serem una societat més cohesionada, que tendrem més en compte els pagesos, els ramaders i els pescadors i adquirirem més productes locals i de proximitat, que aprendrem que durant el temps de confinament la natura ha excel·lit i l’aire és més net, l’aigua de la mar més nítida, l’atmosfera més pura, i que intentarem mantenir-ho així per molt de temps. Que tendrem més cura els uns dels altres i serem més solidaris, que no mirarem tant per la pesseta sinó per les coses que realment són riquesa per a les persones, que fixarem més en el centre els qui pateixen, tant si són aquí a la vora o en països llunyans, que les empreses facilitaran més el teletreball, que ningú no es lucrarà amb la vacuna, que els polítics arribaran més fàcilment a acords.

No ho sé. És impossible predir-ho. De fet una de les coses que faig aquests dies és no pensar més enfora d’unes quantes jornades. Però és il·lusionant pensar que aquesta prova que passam són els fonaments d’una societat més del segle XXI, més humana, més justa i solidària, menys egoista i doblerera.

A casa hem descobert un nou racó i l’estam aprofitant. Com que la porta de l’entrada gairebé no la utilitzam (ni sortim, ni tenim visites), l’altre dia quan varen caure quatre gotes i vàrem haver d’entrar urgentment la roba estesa, un petit estenedor va acabar ocupant el que abans del confinament era un lloc de pas, davant la porta. No és qüestió de col·locar-hi un canterano o un piano, però un estri com aquest hi pega beníssim. Pens si fer una foto més ben il·luminada i enviar-la a una revista de disseny d’interiors per veure si podem crear tendència.

Els dies passen i els nins es barallen més. És normal si tenim en compte el nombre d’hores de convivència i les interaccions que necessàriament es generen entre ells. El que passa és que quan sent un crit i vaig corrent a veure si algú s’ha fet mal no arrib a aclarir mai quin ha estat l’origen del conflicte i qui ha passat de les paraules a les mans. Ei, que no vull dir amb això que vagin tots rapinyats i plens de contusions. Són breguetes de pa amb oli.

Cansat de tot això ahir em vaig disposar a fer un experiment. Em vaig amagar dins un dels dormitoris dels nins, mimetitzat dins el seu paisatge, inspirant-me en un documental de La 2. En realitat, em vaig ficar dins el llit, em vaig tapar ben tapat i vaig esperar. I vaig tenir sort, perquè després d’una estona raonable (si hagués estat massa llarga ho hagués deixat anar abans de sucumbir de calor i/o ofegat) varen entrar tots tres i varen començar a jugar i parlar. No varen passar molts minuts abans que començàs el show i aquí sí que vaig tenir la prova irrefutable de qui i com havia iniciat el conflicte.

La conclusió que en vaig treure és que ells s’enfaden molt, com si els hi anés la integritat, però normalment per ofenses que, als meus ulls, són molt suaus. Però també que en qüestió de segons ja ho han oblidat i que són capaços de passar del seu pitjor moment del dia al millor. Quina capacitat! I quina ràbia! A mi, al contrari, em costa molt més temps que ells recuperar-me, però som conscient que cada brega és per a ells una lliçó per a la vida i que de tot se n’aprèn.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a