Diari digital de la comarca de Sóller
Dissabte, 4 de juliol de 2020   |   03:52
 
Enquesta  
Quants regidors de l’Ajuntament de Sóller haurien de tenir dedicació exclusiva al càrrec?

Cap
Un
Dos
Tres
Quatre
Cinc
 
Núvols i neu al Puig Major, avui dematí.
26/03/2020 | 19:52
Diari d'un confinament: 12.- Neu de primavera
Gabriel Mercè

Plou i fa fred. A ca nostra els paraigües segueixen confinats. Gairebé no han sortit en tot l’hivern. Els gessamins de la terrassa han florit, el mateix dia que n’Alberto diu que cau neu al Puig Major, neu de primavera que no podrà trepitjar. Ja haurà de ser l’any que ve. El circuit de cinquanta passes per mantenir les cames suficientment actives està clausurat: no és qüestió d’entrar i sortir de casa a la terrassa amb els peus remulls. Ara em ve al cap que algú un dia em va dir que els sollerics som els únics que podem fer “putades” dins l’església... per allò de la u, és clar.

Segon dijous de teletreball. Redacció deslocalitzada: Whastapp, telefonades, mails, Dropbox, WeTransfer, FTP... tot va una mica més lent, però “Sa Veu” serà demà als punts de venda. Fa uns minuts que ja és a la rotativa. Sent que és més necessària que mai, que té més sentit editar-la, que fa poble, i rep l’escalfor dels lectors, dels anunciants i també dels companys i col·laboradors, sempre fidels. A veure si agrada i té bona sortida.

Avui n’Aina s’ha aixecat a trenc d’alba i ha partit a treballar amb el seu salconduit a mà. Agafa el cotxe i se’n va fins a Palma. Quan torna me sol dir si ha trobat controls de la Policia o de la Guàrdia Civil. L’altre dia a Palmanyola a un no el deixaren seguir cap a Sóller. Ho trob molt bé. Amb els dies he anat tornant més intransigent amb les excepcions per sortir perquè això ho hem de fer bé tots, tant pel risc que suposa per a nosaltres i per als demés com perquè si no hi posam suficient esment no haurà servit gairebé per res. Sortides: les mínimes, mínimes, mínimes... i ben en compte.

Durant els primers dies trobava que les mesures eren massa exagerades, que haurien pogut deixar espai per poder deixar passejar els nins, o per anar a collir taronges a l’hort, o per poder trescar per la muntanya, sempre amb mesures de protecció i guardant les distàncies, és clar. Però veient tot el que hi ha se’m regira l’estómac quan veig des del balcó algú fora de lloc. No som d’aquells que es posa a cridar-los, evidentment, però pens per a mi mateix: “Pobret, aquest serà el primer que es contagiarà”. I no em fa cap gràcia.

M’ha arribat al mòbil i m’ha emocionat el vídeo dels Col·lectius del Firó on hi van sortint els seus presidents, els personatges històrics i les Valentes Dones recitant els diversos passatges de l’arenga adaptats per a l’ocasió. L’enemic és el bitxo i la lluita és estar quiet a casa. És un missatge ben clar i una gran iniciativa.

Jo ja don enguany per perdut el Firó. Em sap greu, però així ho pens. M’agrada el Firó, però més aviat com a observador, per mirar-lo d’enfora, des de la barrera o fins i tot per televisió, mentre sent el soroll des del balcó. Justament enguany el meu fill gran m’havia demanat per acompanyar-lo; ell hi volia anar per primera vegada i li havia donat el sí.

Si tot això ha passat un poc, no crec encara que pel maig deixin fer grans concentracions de gent. En realitat m’imagín un Firó reinventat, amb bulla i festa individual des de cada casa i molta renou en el moment de l’arenga, en el moment del saqueig i en Toni des de ca seva amb el seu equip posant “La Balanguera” perquè es senti de tots els racons de Sóller. Segur que, a banda del vídeo, els col·lectius en deuen estar pensant una de grossa. No en tenc informacions, però.

De fet, una veïnada meva ha proposat fer una espècie de Setmana Santa al nostre edifici. Cadascú al seu pis, eh! El Bon Jesús ja el tenim. Esper que n’Eugeni no s’enfadi per aquest intent de sacrilegi que no sé encara si arribarà a port.

Amb la feinada d’avui no he pogut estar massa pendent de l’escola dels nins i de les seves tasques. A mitjan dematí m’ha sonat un Whatsapp i era la mestra Paca amb un audio molt amorós per a na Sara. L’hem escoltat plegats i s’ha emocionat molt quan l’ha sentida. Jo també, de fet. Era un missatge especial per a ella, tot cor, tot sentiment, tot tendresa. La nina, a punt de complir els 7 anyets, ha abaixat el capet, s’ha paralitzat. Hem tengut sentiments paral·lels. “T’ha agradat?”, li he demanat. I m’ha dit que sí. I ha partit corrent a seguir fent el que feia. Gràcies Paca. Gràcies mestres.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a