Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 7 de juny de 2020   |   02:11
 
Enquesta  
S’ha de tornar regenerar amb arena la platja d’es Través?


No
 
L'entrevista a Cati Eva Canyelles, a
27/03/2020 | 17:37
Diari d'un confinament: 13.- Rutines sense pijama
Gabriel Mercè

Na Cati Eva ens diu a l’entrevista de “Sa Veu” d’aquesta setmana que hem de fomentar les rutines i que una de les coses que no hem de deixar de fer mai durant aquest confinament és la de llevar-nos el pijama quan ens aixecam i vestir-nos, malgrat que no anem a fer feina o que la facem des de casa. Fins ara només un dia m’ha agafat l’hora de sopar en pijama. Crec que això és complir força bé.

El que sí he aconseguit és no haver-me de preocupar per la roba que em pos, i em sent alliberat. A més, com que el ritme de la rentadora és bo i la planxa ha passat a millor vida, he aconseguit l’ideal de la meva vida i som més feliç: ara mateix només utilitz dues mudes de roba, que en podríem denominar Muda A i Muda B. Són peces de roba còmoda, senzilla, fins i tot una mica esquinçada i de colors bastant neutres. Els dies parells toca la Muda A i els senars la Muda B, i com que no hi ha aquell embús d’antany a la rentadora ja fa bastants jornades que no falla. Felicitat quasi absoluta.

El meu amic Joan té un sistema similar. Té la roba col·locada dins l’armari per ordre de planxa, és a dir, que el que acaba de planxar ho col·loca a la cua. El dematí no escull segons l’humor, o segons el que ha somniat, o en funció d’on ha d’anar o del clima, no. Agafa sempre la peça que té en primera posició a l’armari i, d’aquesta manera, no li queden calçons, o camises, o calçons blancs o calcetins marginats, i això li permet variar molt de roba, no frissar per fer bugada i planxada i no haver de pensar.

En Joan aplica aquest sistema a altres facetes de la casa, com per exemple els tassons. També a la cuina compta un sistema a partir del qual sempre agafa el tassó que fa més temps que va escurar i així s’assegura que tots van rodant i que no n’utilitza un que s’ha passat setmanes o mesos agafant pols.

Ahir vaig preparar un article per “Sa Veu” sobre “Néixer en temps del covid” i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb na Taty, que el dimecres horabaixa tenia la seva tercera filla, na Júlia. Em sabia greu molestar-la en un moment tan íntim de la seva vida, però em va atendre amb la seva amabilitat de sempre i em va explicar molts detalls de l’entorn del naixement. Han estat durs els darrers dies d’embaràs, el moment del part i també seran mals de passar els mesos que venen, amb la il·lusió que un sempre té de poder passejar amb el cotxet, de donar la criatura a conèixer als parents i als amics. Ha hagut de fer i haurà de fer una vida de quarantena total durant un o dos mesos i l’estada a l’hospital està envoltada de mesures de protecció estratosfèriques. És normal.

I qui avui dematí qui m’ha relatat l’“odissea”, com diu ella, de tenir na Gala és n’Andrea, mare per primera vegada, que es troba en circumstàncies molt semblants. M’ha dit que tant la comare com la pediatra volen evitar anades de nadons i de mares al Centre de Salut i que han organitzat visites a domicili per millorar l’atenció i reduir riscos i m’ha dit que dona “un deu” per a tots els que l’han tractada durant tot el procés. Benvingudes Júlia i Gala; enhorabona Taty i Andrea.

Si ahir vaig rebre un missatge de na Paca, la tutora de na Sara, avui ha estat el torn d’en Joan. La seva tutora, na Catalina, m’ha telefonat per interessar-se per ell, la seva evolució i el volum de feina que li posa. Hem coincidit que és bo que tots, grans i petits, tenguem feina per fer perquè fa més lleuger el confinament. De fet, ja patesc pels dies de Setmana Santa que, ara per ara, ens toca fer vacances i confinament. Serà qüestió que de l’escola posin una mica de tasca, que si no...

Si no hi hagués aquesta crisi, ara mateix seria camí de Manacor. En Toni, col·lega d’estudis i de passió periodística, hi havia organitzat un cicle de conferències per donar a conèixer diverses iniciatives mallorquines de premsa feta en català i avui havia de prendre part a una taula rodona amb el títol “Escriure periodisme en català a Mallorca”, juntament amb en Miquel de l’antic “Diari de Balears” i n’Enric de l’“AraBalears”. Però evidentment tot el cicle s’ha hagut d’ajornar.

No sabia encara molt bé de què havia de parlar. Per a mi fer “Sa Veu” en català és normal i no consider que tengui cap mèrit especial, ni que remem en contra de ningú, ni que perdem el que en diuen quota de negoci, ni pens que ens enfrontem a ningú o que tenguem gent en contra. Precisament aquesta normalitat és probablement haver arribat a port després d’aquell famós procés de normalització lingüística. Però també és cert que a nivell insular tots els intents per fer premsa generalista en català han fracassat. En tenc la meva pròpia teoria, però me la guardaré pel dia que el debat es pugui celebrar.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a