Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 7 de juny de 2020   |   01:38
 
Enquesta  
S’ha de tornar regenerar amb arena la platja d’es Través?


No
 
Uns xots pasturant per un sementer.
28/03/2020 | 18:46
Diari d'un confinament: 14.- Vida per als mens
Gabriel Mercè

Catorze dies ja. El que més pateix el ressentiment del confinament són les meves manetes, clivellades per l’acció del sabó i tanta netejada espessa i prolongada. Com aquella època que vàrem passar sense rentavaixelles i vàrem tornar a l’escurada manual. Amb el temps esper que es vagin curtint i que aquestes feridetes que m’han sortit a la part dorsal s’esvaeixin i ja no tornin. Això no li hauria passat al meu amic Xesc, enyorat, amb aquelles mans grandioses i sòlides, acostumades a l’agricultura, a tocar terra, pedra, escorça d’arbre, eines, a les rapinyades i el mal temps, i amb una pell acuirassada que tot ho aguantava.

Avui he aconseguit dormir a pler fins les deu i mitja i em sent renovat. I a l’hora del berenar hi havia una coca boníssima que n’Aina havia fet anit, que he assaborit amb música de fons de Mancini, una mica retro, però molt divertida. Quin dematí més plaent.

He de confessar que anit vaig fer una mica tard perquè vaig mirar “Hogar” pel Netflix, una pel·lícula espanyola una mica inquietant, centrada en dos personatges, tal volta una mica claustrofòbica, en la que un home que ha caigut en desgràcia fa tot quan sap per ocupar el lloc d’un altre que precisament gaudeix d’un gran èxit professional. Em va recordar llunyanament “Amanece que no es poco” perquè en aquell poble tothom exercia un paper, un paper de repartiment que cada cert temps canviava. De la mateixa manera “Hogar” sosté, i no voldria fer spoiler, que en la nostra societat tots ocupam un lloc molt concret. O al menys això és el que ens pensam.

El protagonista és Javier Gutiérrez, que darrerament ja havia vist a “Campeones” o a la sèrie “Estoy vivo”. No m’agrada trobar actors coneguts i pràcticament sense caracteritzar a les pel·lícules, perquè em pas els primers minuts intentant desvincular-los dels seus papers anteriors. Un embull.

Això sí. He de reconèixer que a mi el cinema espanyol m’encanta. Trob que té obres de molta qualitat, actors i directors excel·lents i que és un gran contrapunt al cinema càndid i perfecte dels Estats Units, amb aquells diàlegs encarcarats i mancats d’humor i espontaneïtat que aquí els superen de lluny. Ara bé, quan en una pel·lícula espanyola hi surt un capellà o un guàrdia civil, o tots dos junts, ja és més difícil que m’agradi. Amb una excepció: “Airbag”, on l’escena de la guàrdia civil és de les millors de tota la cinta.

Els grups de Whatsapp bullen amb fotos d’enginyeria culinària. Fins i tot, alguns com n’Antònia Maria envien fotos dels fracassos: un pa que feia una pinta boníssima, però que no va tovar bé i per dins era pràcticament cru. L’anterior intent li havia sortit perfecte. Llàstima, però tenguem en compte que la cuina ha evolucionat gràcies als grans fracassos. Per cert, també n’Antònia Maria diu que la seva neboda li ha dit que ha vist dofins dins el Port de Sóller. Quina passada! Quantes interferències que causam els homes.

El dematí he sortit a la terrassa a caminar i amb la mitja horeta llarga que hi he estat només he sentit un avió. La tranquil·litat és total. Avui dissabte mínim trànsit, cap motor de llaurar ni de serrar, cap moto sorollosa, pocs cotxes i algun tramvia, gairebé sense passatgers. Un món al ralentí.

Avui he parlat per telèfon amb en Martí de Pollença, que es dedica a la producció i venda de mens i que està preocupat perquè la Setmana Santa que ja tenim a la vora no hi haurà pràcticament demanda d’aquesta carn perquè els seus principals compradors eren els restaurants, ara tancats.

El meu fill Joan s’ha posat content, content pels mens que no es sacrificaran. Jo no tenc tan clar que sigui així, però l’he deixat amb la il·lusió. També m’ha dit que les instruccions que ens donen li recorden a Gandhi i les seves ensenyances sobre la no-violència: “Hem de quedar a ca nostra i no hem de sortir per res; és exactament el mateix”, m’ha dit. Certament, si això fos una guerra, seria una guerra a lo Gandhi.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a