Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 7 de juny de 2020   |   02:09
 
Enquesta  
S’ha de tornar regenerar amb arena la platja d’es Través?


No
 
La taula parada dins la cuina.
01/04/2020 | 19:06
Diari d’un confinament: 18.- Dinar a la cuina
Gabriel Mercè

Menjar s’ha convertit en un gran esdeveniment del confinament. A casa berenam, dinam i sopam dins la cuina, sense tele, sense interferències, tots junts. Màxima comoditat i temps per parlar i aclarir. Durant la primavera i la tardor dinam a la terrassa els dies que no tenim feina i no frissam de partir, i a l’estiu esperam que el sol d’horabaixa, massa horitzontal, caigui darrera Muleta per asseure’ns a fora per sopar, i a vegades es fa ben tard. A l’hivern el sol no hi toca i fa mal sortir.

L’acte de reunir-nos a taula i també l’acció d’ingerir els aliments té aquests dies una major transcendència. No és que els aliments escassegin, perquè faltaria a la veritat si digués això, però d’ençà de fa algunes setmanes els don més valor, com si fossin una riquesa molt preuada. A més, no hi ha cap interferència: no hi ha dies que vagin a dinar amb la padrina, ni que quedin a menjador, no anam a sopar cap vegada a ca uns amics, ni de restaurant. Sempre aquí. Sempre dins la cuina.

El Facebook i els grups de Whatsapp van plens de plats clàssics i innovadors, de gent que s’ha posat a fer pa a casa o que ha rescatat receptes d’antany, de famílies que s’han avançat a la Pasqua i ja fan panades, robiols, crespells i cocarrois. La cuina i la panxa són probablement un refugi, un passatemps per a molts que aprofiten el temps ociós per cuinar tot allò que no havien pogut fer abans.

Això sí, a vegades aquesta cuina de confinament té un gust de precarietat al qual jo també hi contribuesc. “Si no tens llevadura, posa-hi cervesa”, “si vols fer massa mare, fes-la així”, m’aconsellen. Els trucs corren per les xarxes socials com si fóssim a la postguerra, com aquell que feia truita de patata sense ous ni patates. Això és senyal que la gent roman a casa i no baixa a la botiga per una pardaleria, sinó que s’arregla amb el que té.

Jo mateix m’estic menjant uns caramels que havien caducat el maig del 18 i me n’he adonat que faig l’olla més justa, i també més modesta, per evitar que no sobri res. I si sobra (abans el túpper redolava per dins la gelera durant un parell de dies fins que, de vegades, acabava al fems, amb gran indignació per part de ma mare) ara feim tots un esforç per menjar-nos-ho tot i no llançar ni una mica. Donam més valor al menjar, i això no és gens dolent.

A més, la setmana passada vaig baixar jo a la carnisseria i avui hi ha anat n’Aina, però no hem pogut dur el que volíem, sinó que hem hagut d’agafar del que hi havia. Tots ho hem entès, ningú no s’ha queixat i el dinar ha estat boníssim.

També l’estat de quietud -avui ha plogut i no he pogut ni caminar- ens convida a menjar menys. Ja no vaig cada horabaixa a comprar les dues barres de pa que necessitava per fer els panets als nins pel pati. Des del curs passat una ja no era suficient. Els grans s’entaferraven més d’un pam i mig de barra a l’escola, i ara ho han deixat de fer. Un poc de fruita i ja està. No cremen tant.

I avui per sopar toca pizza. Sempre solem fer-ne el divendres o el dissabte, però la darrera vegada no vàrem tenir els ingredients que ens feien falta i avui sí que els tenim tots. Na Sara ja m’ha dit que m’ajudarà a fer-les. M’agrada cuinar amb ella. A casa les feim rectangulars, per aprofitar millor el forn, sempre dues. Serà una festa.

Avui capvespre he parlat amb en Josep de Catalunya. M’ha parlat de la u i de la ve. Diu que de la Cambra de Comerç li han explicat que l’economia es recuperarà en forma de ve, que en tocar fons tot d’una rebotarà i ben aviat tornarà ser com abans. M’ha explicat que hi ha molts mitjans de comunicació locals molt tocats, en perill de tancar i que cerca l’ajuda de les institucions per mantenir la xarxa. S’ha interessat pel nostre cas. Jo li he dit que a les Illes Balears el monocultiu turístic no sap dibuixar ni us ni ves, i que som molt pessimista. Però el meu company Joan m’anima i me diu que els europeus vendran corrent a Mallorca tan bon punt els amollin perquè voldran veure sol i tocar aigua de mar i diu que ell sí que creu en la ve.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a