Amb el darrer click de la jornada les pàgines de “Sa Veu” volen ara des de ca nostra cap a la planta d’impressió de Santa Maria, on els bits es converteixen en passades de tinta i, en pocs minuts, compareixen rere una espècie de tramvia els paquets ben ordenats d’exemplars en paper a punt per ser distribuïts pels punts de venda. Na Xisca, en Jordi i en Joan s’encarreguen, entre anit i demà dematí, de traginar els paquets i que tot estigui a punt perquè tots poguem gaudir d’una lectura ara més esperada que mai.

Fa 1.613 setmanes que estic lligat a aquesta publicació, des del número 1. Impossible deslligar la meva existència de la de “Sa Veu”. Són gairebé 31 anys. Primer com a afició o voluntariat i després com a professió. Sempre amb il·lusió. Què gran que és tenir un ofici que t’agrada.

Just abans de tancar l’edició me telefona n’Eugeni i aconseguesc incloure la informació que em passa. Havien pensat de retransmetre des de les diferents parròquies els oficis de la Setmana Santa i Pasqua per streaming, malgrat que fos sense públic, però ja ho farà la Diòcesi per IB3, des de La Seu, o sigui que ho descarten.

M’ha explicat que demanaran que el Diumenge del Ram la gent pengi al balcó o a la finestra un ram de fulla verda i també el Dijous Sant, el Divendres Sant i el dia de Pasqua altres símbols semblants. Quina Setmana Santa més diferent de la que estam acostumats: les processons, amb els turistes badant i fent fotos; el Davallament, amb aquella foscor i silenci total; el dematí de Pasqua, amb una alegria fresca, el cant del Regina Caeli i el so de les rodes dels cotxes giscant per l’efecte de les gotes de cera sobre l’asfalt.

M’arriba la notícia que na Tina es troba molt millor, però gairebé al mateix temps em diuen que en Tolo és a la UCI. Maleït bitxo. “Tot sortirà bé”, diuen els cartells. Jo mai n’he sabut de donar ànims en contra del que pensa el meu capet. Me ve al cap la lliçó del pare Barceló que encara record, a classe de religió, sobre les mentides pietoses, que sí que estaven permeses i no eren pecat. Però com pot anar tot bé si ja conec algunes persones que han mort? No! No va bé! Però hem de remar tots perquè a partir d’ara sí que hi vagi i també per conservar la il·lusió dels que encara en tenen, com els nins. Procuraré dir-ho alguna vegada: “Tot sortirà bé”, “tot sortirà bé”.

Tenc la sort de comptar amb una bona colla d’amics i aquests dies una de les funcions que fan és la de dur la compra als seus progenitors. Els que són els pares de la meva generació són els preferits del bitxo i els que més s’han de reservar. Ens toca, per tant, fer aquest servei. Parlant avui amb na Margalida de l’Ajuntament em contava, però, que hi ha molts d’ancians que no tenen ningú que els salvi d’anar a la botiga, al forn o a la carnisseria, i que els treballadors de l’Ajuntament procuren fer aquesta funció.

Ja hi ha gent que treballa perquè tan bon punt sigui més fàcil poder sortir al carrer hi hagi una bona xarxa de voluntaris que pal·liï les necessitats de tanta gent que en tendrà. Sempre he trobat que Sóller és un poble solidari. Se’n va sorprendre molt gratament na Maria de Sant Llorenç l’any passat, quan Sóller es va moure ferm per recaptar doblers després de les inundacions que patiren. I en moltíssimes ocasions més s’ha mogut també, i aviat ho tornarà fer, ben segur.

Avui no he tornat caminar perquè la terrassa no s’acaba d’eixugar amb aquesta pluja que ens rega tot lo dia. Tenc mal a les cervicals i fa un parell de dies que dorm nou hores, o més i tot si comptam les del sofà. Realment és necessari crear rutines perquè sembla que el cos es va acomodant a un ritme més peresós i lent. La feina em manté actiu, però tot se’m fa més costa amunt. Tenc poca iniciativa. Ja comencen a ser un munt els dies de confinament i, malgrat que la moral es manté pels núvols, sí que veig que va passant factura. Serà qüestió d’aprofitar el cap de setmana per activar-me.