En Zuric viu la seva professió com una profunda vocació. De petit li ja agradava molt tenir cura del seu padrí, amb qui va tenir sempre una relació molt estreta, i als seus 17 anys va decidir anar-se’n a viure amb ell quan se li va manifestar una greu malaltia. Va estar un any i mig al seu costat, fins al final, en primera línia i ben conscient d’haver aparcat la seva vida d’adolescent a un racó. Després es va treure el títol d’auxiliar d’infermeria i ara cada dia torna de l’hospital amb un somriure a la cara. Com més dur és el dia més es referma en el seu compromís.

Ara les jornades laborals han canviat. Abans tenien algun pacient en aïllament i ara ho són tots. Calor, incomoditat, estrés, manca de material, risc, discussions, solitud i mort són el pa de cada dia. En Zuric, ara amb deu anys d’ofici a l’esquena, ha crescut com un gegant i esdevé un puntal a la seva planta, i ell ho sap. Ha vist caure alguns dels seus companys, que es troben al llindar de la desesperació, però ell conserva el cap clar i els dona llum.

Dins tot, el seu pensament és ara amb els seus fills petits i la seva dona, i a ca seva s’ha aïllat completament per si un dia arriba contagiat de la feina. Se n’ha anat a viure al fons del corral, en un quartet que tenen al costat de la porxada on hi ha la cuina d’estiu, lloc de trobada freqüent de colles d’amics i de família, i ha establert tot un seguit de protocols per poder veure’ls de lluny, però sense cap perill.

A na Seül li costa molt pensar amb claredat. Té els sentits com si estassin entelats i canvis d’humor constants que no pot ni sap controlar. Tant bon punt esclata de rialles com es posa a plorar desconsoladament sense saber ben bé per què ho fa i sense possibilitat de descobrir-ne l’origen o aturar-se. Va néixer fa set mesos i enyora un home amb barba i una dona amb unes arracades molt brillants que la passejaven per espais molt lluminosos que l’emocionaven, plens d’olors de flors, de fum de cotxes i també de mar.

Ara només veu dues persones, les de sempre. Ha deixat d’olorar coses interessants i de veure llums potents. L’aire és sempre igual. La temperatura constant. Està oblidant persones, sensacions, jocs, timbres de veu, paraules que ja li eren familiars, però també se n’adona que els dos de sempre l’acaronen més, gairebé tot lo dia, i això li és tan agradable i li proporciona tanta pau que es sent ben compensada.

El seu cosí Sydney té 17 anys. Li fa videotrucades, però na Seül no l’acaba de reconèixer a la petita pantalla del mòbil i acaben tots estressats. És un al·lot molt amatent i servicial, tot cor, bon estudiant i millor esportista, responsable i ara molt implicat amb la seva cosina petita. El dia abans del confinament va passar el capvespre amb n’Amsterdam, una nina un any major que ell que ja va a la Universitat, i va ser sense cap dubte el millor horabaixa de la seva vida.

Estava molt clar que s’agradaven, sempre pendents un de l’altre a l’Instagram, però en Sydney pensava que estant ara més per Palma n’Amsterdam hauria fet noves amistats i tenia intuïcions que no li resultaven massa positives. Les casualitats de la vida varen fer que aquell darrer dissabte de llibertat els permetés passar unes suculentes hores junts, amb conversa íntima i pausada, proximitat, confidències, mirades profundíssimes, sentiments compartits, somriures, complicitat, carícies i una primera sessió de llargues besades que els feren estremir com mai abans els havia passat.

Tan sols tres carrers els separen, però això ara és tot un món. Tota la tecnologia que hi ha al seu abast no és suficient per compensar el dol que senten quan es veuen per la pantalleta i s’enyoren en secret amb una intensitat impossible d’expressar de cap altra forma que no sigui amb l’esperada propera besada que arribarà, ben segur que arribarà.

N’Amsterdam viu amb son pare, sa mare i una germana bastant més petita. L’ambient a ca seva és brut. Sa mare, n’Accra, està com derrotada, gris i ha perdut la il·lusió i gairebé també la parla des de fa tres setmanes. Son pare, en Maracaibo, també està molt seriós. Tots quatre fan un bany de passar hores junts, una cosa que n’Amsterdam mai no havia viscut, malgrat que sempre havia desitjat. I ara que ho té, no li agrada.

El pare ha estat poc pare, va confessar n’Amsterdam aquell dissabte a en Sidney. És un home de feina, bar i olivar. Quan no treballa és a fer cerveses i quan arriba el cap de setmana se’n va tot sol a l’olivar, baixa quan ja és fosc i se’n va a dormir d’hora, perquè s’aixeca molt dematí. N’Amsterdam no recorda haver anat mai amb ell a llocs interessants, al cine, o de viatge, o d’excursió, o ni tan sols a menjar una pizza fora casa. Això ho ha fet, però amb sa mare. I ara aquest home ha de romandre a casa forçosament i no ho sap fer.

Per això explota per qualsevol petit motiu i exigeix, exigeix molt, i crida, crida molt més que abans. N’Amsterdam ho ha començat a entendre tot ara, aquests dies, perquè abans no ho veia. I vol parlar-ne amb sa mare, però ha posat una cuirassa que no pot traspassar de cap manera i pateix. S’ha refugiat en la seva germana petita, mentre sa mare mira la tele i son pare fa i desfà pel corral.

Mentre tant, na Dakar i en Zagreb s’han decidit avui i han parlat amb els seus veïnats per dir-los que no sortiran més a la carrera i que no permetran que els seus fills entrin a les seves cases. Faran el confinament com toca a partir d’ara. S’ho han repartit i cadascú ha anat a parlar amb un dels veïnats. El disgust ha estat més gros del que pensaven que havia de ser i els nins, que inicialment ho havien entès, ara no hi estan d’acord i han plorat tot lo capvespre. Tots estan enfadats amb tots. Menys na Dakar i el Zagreb, que fan bona pinya i estan segurs de la seva decisió.