Tothom va molt embullat avui amb l’inici de la fase I de la desescalada, que classifica de manera diferent els residents al marge dret del carreró d’en Figa i els de l’esquerra: els de la banda de l’Horta poden sortir a l’hora que vulguin amb els nins, mentre que els de la vorera contrària no. Bé, en realitat també ho poden fer, però han de dir que van al bar o a fer una visita a uns amics. Així sí que poden sortir en voler.

Ara ja les normes són impossibles de controlar, per tant esdevenen inútils, especialment en una població com la nostra amb una mescladissa entre els que tenen horaris i els que no, entre els que passegen i els que van a l’hort, entre els que corren i són de Sóller i els que són de Biniaraix. Els encarregats de vigilar tot això deuen estar avui ja ben rendits.

Sembla que avui ja podem travessar Mallorca i arribar a Capdepera a menjar un gelat a un bar, congregar-nos deu persones a dos metres de distància en una casa o allotjar-nos en un hotel. Però ha passat el que sospitava. Ha arribat el dia de poder-ho fer i el síndrome d’Estocolm no m’ho permet. Crec que continuaré uns dies més en fase zero. Ara resulta que estic bé així.

A més, he pres mides a la taula de la terrassa i fa un metre noranta per setanta. Si venen uns amics a sopar ens haurem de situar de forma molt diferent a com ho fèiem fins ara i col·locar una família en un extrem de la taula i l’altra en el contrari, com en aquelles taules eternes dels castells medievals. I no podem posar les Coca-Colas a la part central perquè cada vegada que algú s’aixequi per abocar-se’n, la part contrària s’haurà d’aixecar i retrocedir un metre per deixar-li l’espai de seguretat. I nosaltres a prop de la cuina, perquè les visites no hi podran entrar. Tot molt complicat!

Crec que haurà arribat el moment de demanar assessorament a un expert en estadística. Al llarg dels darrers dies he arribat a pensar que era més probable -en el meu entorn i en aquest moment- morir de la caiguda d’una teula que del bitxo, tot i que no en tenc cap constatació fefaent. I avui també he pensat que era el millor dia per anar a un bar amb total seguretat -tot i que no ho he fet- perquè en els propers dies segur que hi haurà un repunt de casos que avui encara no hi és. Però tampoc en tenc cap seguretat que hagi de ser així.

En definitiva, no només la confosa i aleatòria normativa em desconcerta, sinó que també ho fan els intents per esbrinar què és el més convenient fer en aquesta fase per no agafar el bitxo i dur-lo a ca nostra. No sé com actuar, més que evitant multituds i anant només allà on pugui conservar els dos-cents centímetres de marge.

Avui és el dia del Firó. Ho sé perquè els nins van vestits de pagesos i volten per la casa fent el que poden, i també perquè en Damià ha ocupat l’ordinador tot el dematí culminant el seu projecte de vídeo amb les escenes més fironeres amb els Playmobil, com si d’una retransmissió televisiva es tractàs. Què desapercebut que està passant aquest jorn sorollós i immensament festiu. A aquesta hora la percussió, els petards, els canons, les espingardes, els trabucs, les escopetes, les traques i els focs artificials es mesclarien amb els càntics i els crits, l’olor de pólvora i l’adrenalina en la recta final de la jornada.

Davant l’absència de batalles el que probablement ha tengut més èxit és el poder compartir fotos antigues d’aquesta festa. Aquests dies me n’han arribat moltes i he reviscut molts moments. També he vist fotografies ben interessants de quan la festa era en blanc i negre i molt diferent a la dels darrers anys. Moltíssima gent ha obert els seus àlbums i els ha compartit en públic. Així tots ens hem fet més propers, més oberts, més a la disposició els uns dels altres.

Estam demostrant una capacitat d’adaptació immensa, impensable, que ens aplana el camí per als propers mesos. Si hem sabut interpretar les normes de la desescalada i hem sabut fer un Firó en confinament, tot el que ens ha d’arribar serà xauxa.