Després de dues dècades de treballar gairebé sense descans en el suplement setmanal “Fora Vila Verd”, aquestes darreres setmanes m’he trobat orfe perquè el diari que el promovia, “El Mundo”, s’ha agafat un ERTO de quatre mesos i ha deixat d’imprimir les històriques pàgines referides a la pagesia i el medi ambient de les Illes Balears.

Però gràcies a la caparrudesa i obstinació d’en Jaume, el director, avui dissabte el “Fora Vila Verd” ja torna a estar a la disposició dels lectors en una versió web que pal·liarà la manca del diari en paper. És la demostració d’una cosa batejada com reinvenció, pròpia d’aquest temps de pandèmia i crisi, el bon servei que demostra fer Internet i la constatació que el periodisme és una vocació forta, que supera totes les barreres que se li interposin.

O sigui que des de dimarts passat torn estar actiu en la preparació dels continguts d’aquest vell i nou projecte, tot esperant que aquesta travessa no sigui més llarga del que ens varen prometre. En poc temps Som2 ha preparat una pàgina web molt elegant, l’hem equipada degudament, hem fet proves i ja som a l’aire altra vegada.

Una travessa molt més dura han tengut els parents i amics de les persones difuntes durant la darrera seixantena de dies, en els que no era possible realitzar enterraments amb gaire assistents, ni tampoc vetlles, funerals, ni tan sols visites personals per acompanyar la desolació causada per l’absència amb una mica de conversa i un somriure.

He vist aquests dies esqueles de persones que varen morir fa setmanes a les que ara sí que se’ls pot oficiar un funeral i ahir vaig sentir tocar a morts des del campanar parroquial. Les vegades que m’ha tocat estar a la filera m’he sentit agombolat per aquest sovint impersonal pas ràpid de persones que amollen un xiuxiueig a vegades imperceptible en un moment en el que, tanmateix, no fa falta dir res. El que compta és la presència, i ja està, però crec que és un bon invent.

Em costava molt imaginar aquests dies una família desolada, l’emissió de les esqueles pel Facebook, una viuda per aquí, un fill per allà, i només el telèfon per poder-se consolar. Molt dur.

Dins d’aquest dramàtic assumpte m’ha semblat curiós que la majoria dels obituaris d’aquest darrer temps fan constar el motiu de la mort d’un determinat personatge, i solen dir si ha mort de coronavirus o de “mort natural”, la descripció que es sol fer servir per indicar que l’òbit s’ha produït per qualsevol altre motiu menys de moda.

Per cert, avui fa 25 anys exactes de la mort de la meva padrina Apol·lònia, amb qui vaig conviure des que vaig néixer. Ella era de 1899 i va morir a punt de fer els 97, una llarga i dura vida, i una vellura en la que la sordesa i els problemes de vista, afegits als de mobilitat, varen acabar separant-nos molt durant els darrers anys. Se’n recordava de la inauguració del Tren de Sóller i de les dones engalanades per a l’ocasió. Me contava que hi havia anat i que no la deixaren passar.

Mig any després, dia per dia, moria la meva padrina Bàrbara. Per tant aquell 1995 el tenc ben present, i més en un moment en el que em corprèn molt la mort de tantes i tantes persones, moltes d’elles d’edat avançada, i la solitud amb la qual passen la malaltia i traspassen. És un drama que no volem veure i que pràcticament ningú no ens mostra, i que maquillam així com podem, amb acudits, mems, diaris més o menys graciosos, especulacions i ara també amb passejades, quedades, soparets i transgressions que esper que no ens acabin passant factura.