A “Sa Veu” hi ha una secció que probablement passa molt desapercebuda a la pàgina 2. És un text breu que redacta un servidor que serveix per recordar les notícies que vàrem publicar fa ni més ni menys que quinze anys. Per tant, cada setmana aquest petit requadre em convida a guaitar per la finestra i reviure un moment que a vegades pareix que va ocórrer ahir i d’altres sembla com si fes una eternitat.

I és que quinze anys donen per a molt. Veig les fotografies de persones que apareixen en aquell exemplar en qüestió i les trob notablement canviades. Em criden l’atenció els models de cotxes que s’usaven l’any 2005 i els veig francament antiquats i també la moda que s’usava. Revisc textos, moments, fotografies, entrevistes, rodes de premsa, debats, molts dels quals romanien adormits en la meva ment i els veig, ara, amb uns ulls diferents als d’aquell moment.

I som conscient del pas del temps i de l’evolució del nostre entorn. I és que fa quinze anys exactes parlàvem encara de com s’havien de fer les obres del túnel de Sa Mola, de la necessitat de refer la teulada de la Parròquia, de la possibilitat de construir un polígon a Son Angelats, de l’adquisició de Can Prunera per part del Ferrocarril, i tot això amb Jaume Matas com a president del Govern i Ramon Socías com a delegat del Govern, que vengueren a Sóller en tren per anunciar amb molta pompa que li allargaven la concessió cinquanta anys més.

Ha plogut de llavors ençà, però a la vegada tenc ben fresca a la memòria, per exemple, la visita a la teulada parroquial amb el desaparegut Ramon, en Josep, na Margalida, n’Andreu i el rector, en Joan. És curiós com hi ha records molt vius i d’altres més apagats malgrat estar situats cronològicament a la mateixa distància.

També és curiós com aquests dies crítics han passat a diferent velocitat segons la persona. Als meus nins aquests 68 dies de confinament els semblen una eternitat, a mi els primers em semblaren lents i els d’ara passen rapidíssim. La percepció del temps és molt subjectiva.

Mai tenc el desig de frissar perquè el temps s’escoli. Tanmateix les hores passaran, i les setmanes i els anys, com han transcorregut aquests quinze anys d’ençà d’aquella aventura periodística per damunt la volta parroquial i de comprovar en persona com de malament estava l’embigada i la teulada.

Un dia també farà quinze anys de l’inici d’aquest confinament i algú ho consultarà a l’hemeroteca de “Sa Veu”. Quin vertigen que m’ha pegat ara!

Aquests dies em molesta a l’ànima fer segons quins plans de futur. En Damià vol anar a Tuent a peu, una excursió que fa temps que tenim pendent. En Joan -paraules majors- demana d’anar a Londres per veure alguns dels escenaris de la saga d’en Harry Potter, com la plaça Grimmauld. Na Sara parla d’amics i de piscines. Tots els plans de tothom han caigut o es troben penjant d’un fil i ara mateix preferesc tenir l’agenda deserta i anar improvisant dia a dia i no massa més enllà.

I, en certa mesura, aquest horitzó em proporciona una tranquil·litat que feia molts d’anys que no tenia. Ara ja no hi ha partits de bàsquet el dissabte, ni he de recollir els nins de classe de coral els dijous, tampoc no tenc convocatòries de reunions de l’APA de l’escola o de Premsa Forana, ni assaigs de la coral, ni concerts, ni tampoc festes d’aniversari. No feim plans per als caps de setmana, ni per sortir a sopar o perquè vengui algú a ca nostra.

Tampoc preferesc pensar quin serà el dia que no serà necessari dur mascareta, o quan podrem fer un dinar sense patir amb la gent més major de casa, o anar a comprar amb tranquil·litat, o no estar pendent del que diuen els mitjans de comunicació sobre el bitxo, els malalts i els morts.

Però, malgrat tot, vull viure aquest moment i assaborir-ne els bons instants, que també en té. Com els retrobaments amb persones que fa temps que no podia veure en directe, malgrat l’artificiositat defensiva dels dos metres de distància i la manca absoluta de les mostres d’afecte com encaixades de mans, besades i abraçades, ara enyorades.