Per primera vegada en moltes setmanes, avui he conegut gent nova. La feina m’ha duit al jardí de la casa que tenen llogada na Caisa i en Jimmie a l’Horta, una parella de suecs que va arribar el gener a Mallorca amb les seves filles Ines i Felicia, on m’han relatat el seu periple. Varen arribar a Palma per fer una estada de dos mesos en el que havia de ser el viatge de les seves vides, no varen calcular bé -com molts d’altres- la durada de l’estat de confinament, i encara no han pogut partir.

Entre i entre han viscut un canvi de domicili i projecten partir diumenge en un vol que els durà al Nord d’Alemanya per travessar després la mar Bàltica i fer diverses combinacions de transport per poder arribar a ca seva. És un viatge arriscat perquè els dos països per on han de passar han dictat mesures de restricció de moviments i es poden trobar problemes.

He parlat, amb l’ajuda com a traductor del meu cosí Miquel Àngel, com probablement mai no ho havia fet abans amb uns turistes, unes persones amb inquietuds culturals, amb ganes de conèixer l’illa, d’explorar, de fer-se amb la gent, de dur-se’n una experiència vital de Mallorca, un retrat inoblidable. El record per a tota la vida el tendran, però no serà el que inicialment havien projectat.

Malgrat tot, s’han mostrat molt comprensius per tot el que han hagut de passar aquí, tot i ser d’un país on el confinament s’ha deixat majoritàriament en mans del parer de cada ciutadà i on els hauria estat possible, aquestes setmanes, realitzar molta més activitat a l’exterior.

Durant les dues darreres setmanes s’han sentit una espècie de reis del turisme, els únics que es passejaven amb un cotxe de lloguer per la Serra de Tramuntana i s’aturaven a badar, a fer fotos, a admirar el paisatge o l’arquitectura, que era el que precisament havien vengut a fer. Com tants d’altres, han patit per les seves filles petites de cinc i un any, però el fet de tenir els pares les vint-i-quatre hores de la jornada amb elles els ha pal·liat qualsevol altra molèstia que hagin pogut patir. Això sí, a la sessió de fotos s’han mostrat molt tímides, tal volta per no haver interactuat amb massa gent durant molt de temps.

He trobat molt interessant la seva història, i més encara quan la setmana passada a “Sa Veu” vàrem publicar una fotografia d’ells d’esquena passejant pel carrer de sa Lluna i dient que s’havien vist turistes, com si fos una espècie de fenomen paranormal. Diferents persones m’ho havien comentat: “És que veim turistes i com pot ser això, si no hi ha vols?”

Redactar l’article ha estat tan agradable com la conversa amb ells, però el dia s’ha anat fent costa amunt a mesura que passaven les hores. El dijous arriba a convertir-se sempre en un dia feixuc perquè sempre queden feines de darrera hora a l’aire. Però, passi el que passi, sempre arriba l’hora de la repassada final, de vetllar que no manqui res a cap pàgina, i de convertir cada pàgina en un PDF que se’n va cap a la rotativa.

Mentre jo som per aquí la resta de la família és a fer l’estrena de la platja. Segur que l’aigua del Port no té res a veure a com la vaig veure les darreres vegades que m’hi vaig ficar, l’estiu passat. Durant anys, ben bé dues dècades, vaig estar sense entrar dins el caldo de cultiu de la badia sollerica els mesos de juliol i agost. Preferia la Cala de Deià o Alconàsser, o també pegar el bot a Muro o a alguna platja del litoral del Llevant.

Emperò amb els nins petits el Port ha resultat un lloc recurrent, punt proper de trobada amb amics seus, fins i tot escenari de convocatòries de festes d’aniversari, i he hagut de tornar a nedar bastants vegades en un sospitós brou calent de color verd, amb una proliferació de plàstic immensa i abundància de iots de tota mida que em donen molt que pensar. O millor no fer-ho.