Aquest desconfinament que estam travessant té molts menys focs artificials dels que molts es pensaven. D’aquell “farem una bona festa quan tot això acabi” hem passat a petits retrobaments casuals i freds que es limiten a una conversa furtiva en el cap de cantó d’un carrer. El que no sabíem al principi és que el bitxo ens deixaria d’herència aquesta separació de dos metres.

De retrobaments n’he tengut alguns durant els darrers dies. Vaig passar per davant ca n’Aleix, el vaig sentir, li vaig pegar un crit i em va fer passar al seu jardí per mostrar-me els fruiters, les flors i les plantes aromàtiques; vaig trobar na Catalina i em feia abraçades a distància mentre em parlava de la seva salut i de la seva filla, així com de projectes i canvis a la seva vida.

Vaig trobar en Pep, em va explicar que està d’ERTO i vaig quedar al·lucinat per la gran quantitat de coses que ha fet durant aquestes setmanes. No ha parat. I li ha retut molt. Vaig veure na Maria Bel i en Manolo en una de les meves passejades, i en Xim va passar per la redacció per resoldre un problema particular.

Són retrobaments extremadament agradables després de vuitanta o més dies sense veure’ns, en els que les converses flueixen amb més amatença que mai, però sempre amb un punt d’incertesa, de manca de poder planejar el futur, que em fan veure que alguna cosa efectivament ha canviat a les nostres vides. Alguna cosa ha canviat, sí. Tot és ara provisional. Distant. Hem après ser recelosos i a mirar-nos més de lluny. Moltes vegades amb la mascareta i amb prudència. I la feina, el patiment per la feina, per arribar a final de mes, de tanta gent.

Fins quan durarà tot això? No m’agradava el confinament, i encara menys la primera fase de la desescalada. Però aquesta fase actual i les properes, els dos metres de distància i les mascaretes tampoc m’agraden perquè no en veig la fi ni la provisionalitat. Seran dues setmanes més? Serà fins al setembre? Fins a la vacuna? Per sempre? I la feina... quan  tornarà?

Avui migdia ha fet una bona ruixada i la temperatura ha baixat fins al punt que és agradable dur màniga llarga. Hauria estat un d'aquells dies que els turistes fugen de la platja i es refugien a les ciutats, els pobles, als bars i als comerços, tot i que els turistes no solen tenir tanta por com nosaltres a banyar-se i n’hi ha que segueixen en el seu camí com si res.

Mentrestant aquesta setmana m’he enganxat a la sèrie “White lines”. Tenia interès en veure-la sobretot perquè duu el segell d’Àlex Pina, el creador de l’admirada “La casa de papel”, i perquè tot i estar ambientada a Eivissa té moltes escenes que, en realitat, es varen enregistrar a Mallorca.

M’està agradant veure els paisatges de les dues illes, presentats de forma magistral, mostrant només les seves parts més belles i idíl·liques, bucòliques m’atreviria a dir, sense que es vegi cap dels desastres urbanístics que n’hi ha que encara defensen. Però a la vegada m’embulla.

És fàcil veure com els personatges passen d’una platja eivissenca a un sementer de blat del pla de Mallorca, o com van de Portocolom a Camp de Mar com si fossin espais annexes. Apareix el Port de Sóller i també sa Foradada com a part del litoral pitiús, i les finques de la Serra de Tramuntana, la badia de Pollença o Cala d’Or com a escenaris eivissencs.

Són distorsions que els que coneixem bé el territori ens afecten, però que passen completament desapercebudes per a la resta d’espectadors. Ja em va ocórrer una cosa semblant en aquella pel·lícula sobre el darrer any de vida de Lady Di que fa una vintena d’anys es va enregistrar a Mallorca. Alguns amics meus hi feren d’extra. Quan la vaig veure per la tele algun temps després no em vaig poder creure que l’estació del tren fos l’Índia, que el Port de Sóller fos Grècia o que Via Roma de Palma fos l’avinguda de París on morí la princesa. Un desastre!