Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 9 d'agost de 2020   |   01:45
 
Enquesta  
Han d’acceptar els ajuntaments la proposta del Govern central de cedir el superàvit a canvi de poder-ne gastar el 35% durant 2020 i 2021?


No
 
El Puig Major, vist des de Sóller.
09/06/2020 | 20:37
Diari d'un confinament: 84.- Diverses apocalipsis
Gabriel Mercè

Dia 87. Quan era petit i anava a escola al Convent cada dos per tres apareixia un rumor sobre una immediata fi del món, que acabaria amb gran part de la humanitat. Amb gran preocupació assistia a innocents converses sobre una gran onada que engoliria Mallorca i la sepultaria sota mil metres d’aigua marina mentre els tertulians de pati programàvem la nostra fugida a la muntanya per poder-ne sobreviure.

D’altres vegades l’amenaça era en forma de míssil dels russos, aprofitant l’avinentesa que al Puig Major hi havia una base nord-americana. En aquesta ocasió calia fugir en sentit invers i refugiar-se prop de la mar. La guerra total era la teoria mes recurrent, però també hi havia explosions de volcans, terratrèmols, invasions alienígenes i finals de la nostra existència sense una causa concreta: la fi del món, sense res més a justificar.

Habitualment la preocupació per aquestes apocalipsis que es donaven per més que certes no duraven més enllà que l’estona de pati, malgrat que algunes d’elles venien amb una data prefixada en el calendari i el temor l’arrossegava fins que aquell moment no havia passat i els amics de col·legi ens tornàvem retrobar.

Més endavant va arribar la lectura de “Mecanoscrit del segon origen”, on són poquíssims els supervivents d’una fi de la humanitat quasi total provocada per uns extraterrestres. I ja més recentment, fa tan sols una dècada, tota la humanitat estava pendent de l’avanç de la grip A, fins al punt que es va produir una intensa polèmica a l’entorn de la necessitat o no de vacunar la població i amb veus potents que alertaven sobre els interessos de les grans companyies farmacèutiques. Al final Espanya va registrar 271 morts, que és menys del que causa la grip comuna.

Com passa en el conte de “Pere i el llop” era evident que després de tantes amenaces, moltes d’elles fantasioses i d’altres més reals, però aquí mai devastadores, l’avís de pandèmia d’aquest any 2020 ens agafàs a tots a contrapeu, acostumats com estàvem a una pau i una tranquil·litat difícils de desbaratar.

Som conscient de ser avui més receptiu a notícies del tipus “El coronavirus s’està debilitant” o “La situació a Europa està controlada” que a d’altres que parlen d’una tornada del virus a l’octubre o de les greus seqüeles dels que han passat la malaltia. Ara mateix som optimista i preferesc ser-ho.

Un sempre acaba interessant-se més per les notícies que li van a favor, tot i que és molt convenient sempre fer una ullada a la resta per prendre consciència d’aquest mirall trencat que és la realitat en un món plegat d’interessos i de mentida interessada. No és fàcil destriar de qui poder-se refiar.

Al meu entorn continua el procés de desescalada i es perden els costums d’aquella dura temporada. M’agradava l’hora en la qual tots els nins del poble sortien a passejar amb un dels seus pares (llàstima que no poguessin ser els dos), o quan a les vuit del vespre hi havia una desbandada de gent que anava a caminar o a córrer. Fins i tot podria sostenir que m’agradava a les vuit sortir al balcó a aplaudir. Però no, estam millor ara, és evident que preferesc aquesta llibertat a aquell confinament quasi absolut.

Vaig poder passar el cap de setmana a cavall entre Manacor i Felanitx, arribar a Son Gall a agafar aigua de la cisterna, fer una passejada en bicicleta amb els meus fills. He pogut sortir a passejar amb els nins i fer un tram amb ma mare i la seva germana, equipades les dues amb mascareta i sempre amb compte de no apropar-nos massa. M’he acostumat a un món petit, més espartà i simple.

Aprofit les estones lliures per executar encara projectes d’aquells que vaig enllistar els primers dies de confinament i que encara no he estat capaç de dur a terme. I l’aigua precipitada aquests dies ha eliminat la urgència d’anar amb assiduïtat a l’hort a regar les tomatigueres, que creixen soles.

Per cert, que els albercocs i les peres han caigut pràcticament tots a terra i n’he pogut salvar només una petita quantitat. En aquest món del segle XXI o esquitxes amb química o no et pots menjar quasi res. Els cucs fan matx.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a