Diari digital de la comarca de Sóller
Dissabte, 4 de juliol de 2020   |   04:56
 
Enquesta  
Quants regidors de l’Ajuntament de Sóller haurien de tenir dedicació exclusiva al càrrec?

Cap
Un
Dos
Tres
Quatre
Cinc
 
L'aula de sisè del col.legi públic Es Puig.
13/06/2020 | 11:45
Diari d'un confinament: 85.- A l'escola
Gabriel Mercè

Dia 91. M’aixec amb el so de la ràdio i em faig conscient que avui ha arribat el gran dia: torna el futbol. Durant els tres mesos precedents he patit pels periodistes que fan informació esportiva perquè havien d’omplir el seu espai amb peces que ni anaven, ni venien. Molts dels mitjans de comunicació han conservat espais massa amplis per a una activitat en total quarantena fins ara i, si ja m’és difícil concentrar-me per escoltar si un jugador s’ha lesionat en un entrenament o si l’altre té febre i és dubte per al proper partit, ara encara ho ha estat més amb notícies que no eren més que suposicions. I he desconnectat, com de tantes altres aspectes de la vida superflus.

M’agrada el futbol. Veig una pilota i no puc resistir-me a pegar-li una coça. Veig una jugada i no puc deixar de veure-la fins al final. Però em resistesc a donar pàbul a la colla d’estrelles híper riques que han engendrat els que són capaços de pagar fortunes per entrar a un estadi. Això s’ha de desinflar i els informatius no haurien d’haver dedicat mai més espai a l’esport que a la cultura.

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’entrar a les aules del col·legi Es Puig i parlar amb els alumnes de sisè d’escriptura, de literatura, del món de la fantasia i de la creació artística. Feia molt temps que no veia tanta joventut junta, malgrat estar una aula a mig gas i amb les taules exageradament separades i constantment desinfectades per allò del bitxo.

Na Maria Ignàsia, la seva tutora, va emprar el meu “Conte del tren i el tramvia” per fer-los fer un exercici de redacció. Fa uns dies els va presentar les primeres línies d’aquell text i ells s’havien d’inventar un desenvolupament i un final. I hi vaig acudir per assistir a una lectura de tots els finals possibles, un exercici que m’ha semblat molt creatiu i del qual n’han sortit històries que milloren, i molt, la que jo vaig inventar-me. Ben cert!

L’edifici escolar estava molt més buit que ple. Els alumnes de sisè varen arribar en dos torns diferents per evitar que massa persones coincideixin en un mateix espai; per tant, l’activitat es va haver de fer dues vegades. Els vaig voler reconèixer la meva admiració per haver resistit tot aquest temps i seguir encara amb ganes d’aprendre, de créixer i de continuar amb una curiositat infinita que els és motor de vida.

I vaig estar content de poder assistir a una de les darreres classes de na Maria Ignàsia, que aquest juny pren el camí de la jubilació, premiada per l’Ajuntament en ser nomenada pregonera de les festes de Sant Joan. Companya d’aventures, com el retorn a la nostra ciutat de la delegació de Joventuts Musicals, com els inicis de “Veu de Sóller” i més recentment a Pro Musica Chorus, és una de les professionals de l’ensenyament que es distingeixen per la seva tremenda vocació, i la vocació tot ho aconsegueix moure.

Els deianencs hauran tengut més sort que els sollerics i podran celebrar la seva festa. Seran uns esdeveniments que no cercaran atraure multituds, sinó que tendran aforaments limitats, asserenats per haver d’estar tots asseguts i amb noves normes de control que les deslluiran, però que a la vegada seran or i força per als que hi puguin participar.

Juntament amb els infants, els que també han patit i pateixen són els que estan ingressats a residències d’ancians i a les de persones discapacitades, així com les seves sofertes famílies. He tengut coneixement d’un retrobament molt emotiu després d’aquests noranta o més dies de separació, amb mesures anticontagi que fan la trobada molt impersonal i incompleta. Ells comencen ara a desescalar.

No, la vida no és normal encara. Hi ha encara molta gent aïllada per molt oberts que estiguin bars, restaurants, botigues i centres comercials, i per molt de futbol que es vagi disputant. I ens enfrontam a un abisme desconegut per tractar amb una malaltia nova, ple d’interrogants que s’aniran responent a base d’assaig i error: La calor el mata? Hi haurà rebrot? Quan serà? Les mascaretes aturen bé la propagació del virus? Quin temps dura la immunització? Són els nins transmissors del virus? I així, mil més.

Ahir també va ser dia d’hort. En Joan i en Toni em varen dur amb la seva furgoneta un valuós tresor que em genera unes expectatives importants relacionades amb les meves hortalisses: un cove ple de fems de cavall! I aquest cap de setmana me n’han de dur més!

La terra és encara flonja perquè ha fet una primavera plujosa. Les tomatigueres, els carabassons i sobretot les lletugues van vent en popa. Cap baixa. I ahir en Damià em va ajudar a sembrar un bon manat de cebes, pebres verds i vermells, albergínies, melons i síndries. I crec que ara ja m’aturaré. Mai havia sembrat tant.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a