Jaume Albertí Sastre és una personalitat prou coneguda a la vall de Sóller, no només per la ingent tasca pedagògica que hi ha duit terme sinó també per les seves aportacions com a col.laborador en la premsa local i -també cal ressenyar-ho- per la seva faceta artística tant a nivell individual com a nivell docent.
El seu pas per les escoles del Fossaret, Deià i Es Puig ha deixat una forta empremta en tot aquell que s’hi hagi relacionat; una empremta vinculada a la seva col.laboració amb el setmanari “Sóller” pel que fa al domini del llenguatge i a la personalitat de Toni de Cúber en la faceta plàstica.
L’experiència laboral a Deià el marcà profundament ja que allà entrà en contacte amb una mentalitat innovadora -la dels “hippies” benestants de l’època- que potencià altament la seva creativitat i que li permeté evolucionar pedagògicament: en tractar-se d’una escola unitària va treballar de valent en la creació de material didàctic propi. El que hagués pogut ser una mancança, es convertí en un avantatge per experimentar pedagògicament -sobretot en el món de l’expressió artística com a llenguatge de creixement- i potencià la seva immersió i aprofundiment en la creació artística.
Albertí serà avui el pregoner de la Nit de l’Art 2017 i presentarà la seva dissertació al Casal de Cultura-Museu de Sóller a les 20’30 hores.

Pregunta.- Què sentí quan li proposaren ser el pregoner de la Nit de l’Art 2017?
Resposta.- En un principi vaig dir que no perquè no em consider un erudit en art; però seguidament vaig reflexionar sobre els meus quaranta anys de tasca didàctica en plàstica a l’escola i vaig pensar en acceptar sota la condició que la meva aportació anàs enfocada a dissertar sobre el casament de l’art contemporani amb l’art infantil. Sempre he estat un reivindicador de la plàstica com a matèria bàsica en la formació de l’infant, tan bàsica com ho puguin ser les matemàtiques o l’aprenentatge de llengües.

P.- Per què cal reafirmar la plàstica en l’etapa infantil?
R.- Perquè és vital per al creixement i formació de l’individu. L’art infantil s’inicià amb la plasmació del realisme interior del subjecte passant successivament de l’art esquemàtic a l’art simbòlic i acabant en l’art informal. A mesura que el nin creix es va contraposant a aquest realisme interior un realisme exterior -un món passat per la mentalitat adulta on es fan present els cànons culturals de segles-.

P.- Com relaciona l’art infantil amb l’art contemporani?
R.- L’art modern -o contemporani- propugna un retorn al realisme interior superant les contaminacions culturals de cànons precedents. D’aquí que l’art infantil i el modern casin tan bé perquè utilitzen el mateix llenguatge: un llenguatge que cerca l’alliberament de l’academicisme i la investigació en la pròpia expressió artística.

P.- Quines són les barreres que es rompen en aquestes dues expressions artístiques -l’art contemporani i l’art infantil-?
R.- Bàsicament el que es cerca és una alliberació total que jo escenific en cinc punts: alliberament del color -tècniques impressionistes-; alliberament de la línia -cubisme-; alliberament de la forma a través de l’abstracció -Kandinski-; alliberament del tema -surrealisme i Dalí com a clar representant-, alliberament de la matèria -Tàpies, per exemple-; i finalment, alliberament del suport -amb les avantguardes i l’aparició de nous suports com el vídeo-. En aquest sentit, crec que Kandinski fou qui millor definí aquest tipus d’art quan proposà “tothom és lliure de fer el que vulgui en art”.

P.- Quina és la seva vinculació amb el fet artístic?
R.- A part de la coneixença de Toni de Cúber, he de ressenyar les solucions emprades a l’escola unitària al respecte i l’assistència a nombroses escoles d’estiu on durant quinze dies ens reuníem diferents mestres i fèiem intercanvis didàctics. Òbviament també he estat molt de consultar bibliografia especialitzada en art i ja en la dècada dels noranta -coincidint amb la meva arribada a Sóller- fou quan em vaig iniciar en la creació pròpia.

P.- En quin moment es troba artísticament parlant?
R.- En un parèntesi creatiu -que ja dura cinc anys-. Tot i això durant aquest etapa m’he documentat moltíssim i he entès molt millor el fet artístic i les diverses tendències existents, així com l’ús polític que s’ha fet de l’art que sovint ha estat esclavitzat i manipulat políticament.

P.- Com s’inicià en la creació?
R.- Fou degut a la necessitat d’omplir grans parets quan ens canviàrem de casa -de Biniaraix a Can Queixal, al cor de Sóller-; jo coneixia les tècniques per haver-les treballat a l’escola i em vaig animar a posar-les en pràctica. Vaig treballar amb arenes i calç, també l’aquarel.la i el cartró; però fou en una època de dimensions reduïdes- al voltant d’uns deu anys-. De fet, no em consider pintor, sinó més aviat un artesà de la plàstica escolar.

P.- Quins són els seus referents artístics?
R.- La primera època de Kandinski, Miró i Paul Klee.

P.- Què l’inspira?
R.- Fer jo mateix el que havia treballat amb els infants a l’escola i també plasmar les vivències a Biniaraix -bàsicament la família i el Barranc-.

P.- Es mou per rauxa o per constància?
R.- Som més de constància, però l’art vol que aquesta constància no estigui fermada amb una data d’inici i final; en el meu cas es tracta d’una constància elàstica.

P.- Què representa l’art en la seva vida?
R.- Molt, perquè la meva vida sentimental té com a punt cabdal l’art: N’Antònia -la meva esposa- i jo sempre hem coincidit en la concepció estètica. I aquest fet també ha incidit en les nostres filles que també han treballat el vessant artístic. De fet, tan sols he exposat en dues ocasions: una en solitari i l’altra col.lectiva amb la meva filla Neu i Alba Pappini.
P.- Què predomina en la seva obra: dibuix, color, matèria...?
R.- El dibuix no, ja que en sé poc. La matèria i les diferents tècniques que vaig poder experimentar al llarg dels meus anys com a docent.

P.- Com veu la Nit de l’Art local?
R.- En un principi, la vaig veure com una molt bona idea que tendria un vessant pedagògic ja que ajudaria a entendre millor l’art contemporani, obrint el camp de l’art a persones no qualificades com artistes; mentre que actualment, hi juga a la contra el factor repetitiu i la massiva presència de Nits de l’Art. Aquest fet fa que els organitzadors hagin de cercar nous estímuls per engrescar el públic a assistir-hi.

P.- Quines novetats presenta la Nit de l’Art 2017?
R.- Hi haurà una exposició col.lectiva temàtica basada en la interpretació de capses d’ensaïmada; per altra banda, destacaria el vessant didàctic del meu pregó que fuig de dissertacions sobre artistes locals.

P.- Creu que les Nits de l’Art banalitzen el fet creatiu?
R.- Aquest és un gran perill; per evitar-ho, s’ha d’educar al públic -ja des de l’escola- perquè la gent pugui valorar la qualitat del fet artístic. L’educació en els adults és més difícil ja que hem de rompre estereotips i prejudicis existents.

P.- És partidari de la venda directa en les Nits de l’Art?
R.- No sé què dir perquè no m’he fixat mai que hi hagués venda.

P.- Entén que hi hagi artistes que no hi vulguin participar?
R.- Crec que és un actitud egoista. No m’agrada que hi hagi gent que es pugui sentir inferior pel fet de compartir proximitat amb artistes que -segons qui, consideR.- no hagin arribats a uns certs estàndards artístics. Som dels que pensen que cal donar espai a la gent per veure, comparar i conèixer tot tipus d’expressions artístiques -ja siguin novetoses, exitoses o completament desconegudes-.

P.- Per acabar, animi als sollerics a gaudir de la Nit de l’Art,
R.- Tan sols dir-los que surtin i gaudeixin del que l’art els pot oferir amb una mentalitat oberta i comunicadora.