Nuria Ivorra Ortega és la psicòloga que des d’ahir i durant cinc setmanes ofereix un taller al Casal de Cultura encaminat a sensibilitzar els cuidadors de persones dependents envers les problemàtiques i necessitats que envolten la seva feina, amb un especial èmfasi a la necessitat dels cuidadors de tenir cura d’ells mateixos.
Ivorra és palmesana, però fa sis anys que l’amor la dugué a la nostra vall on afirma sentir-se com a casa; des de fa quatre anys Ivorra exerceix com a psicòloga externa a les dependències de la Creu Roja i des de fa alguns mesos a les instal.lacions de la Clínica Juaneda al Camp de s’Oca, feines que alterna amb la seva tasca com a voluntària de la Creu Roja.

Pregunta.- Què és imprescindible quan es tracta de fer de cuidador?
Resposta.- Sobretot mantenir una actitud realista amb aquest fet -pot ser gratificant, però alhora duu acompanyat un desgast físic i emocional important-, tenir paciència, saber demanar ajuda, saber delegar responsabilitats i, molt important, establir uns límits als familiars i usuaris.

P.- Basta l’amor, l’estimació per cuidar d’algú?
R.- És necessari però no suficient; sobretot fa falta informació i formació.

P.- Què és el que sovint es passa per alt a l’hora d’escollir cuidador?
R.- La formació i que hi hagi feeling amb el dependent, en la mesura dels possibles. Tot i això, cal dir que no és una tasca fàcil perquè és una situació a què s’arriba després d’un procés que pot ser llarg i el familiar no s’ha de sentir culpable.

P.- Tothom serveix per fer de cuidador?
R.- Claríssimament, no. És bàsic que no es faci per obligació, ni en fer-ho sentir-se com l’únic responsable del dependent. És bo que hi hagi més gent involucrada en el procés de tenir cura del dependent. S’ha de tenir paciència i saber que bona part del seu temps el dedicarà a una persona que dependrà d’ell.

P.- Com ha de cuidar-se un cuidador?
R.- Físicament -cercant temps per poder menjar tranquil.lament, dormir, fer exercici...- i emocionalment -sense aïllar-se dels amics i gaudint del seu temps de lleure-. És molt important que aprengui a organitzar-se molt bé el temps i que compti amb una bona agenda que l’ajudi a trobar el seu propi espai.

P.-Què és més mal d’assumir per a un pacient les mancances físiques o les psíquiques?
R.- Les físiques -sobretot en un primer moment- que per suposat tenen una repercussió a nivell mental.

P.- I per als familiars?
R.- Crec que les mancances psíquiques perquè en l’aspecte físic hi ha més ajudes. Costa molt assumir els canvis d’humor, els crits o el fet que ja no et recordi una persona estimada.

P.- Quin sol ser el procés que finalitza amb la presència d’un cuidador?
R.- És mal d’establir perquè depèn de cada cas: per exemple en un cas d’accident és més ràpid però en casos d’alzheimer per exemple és un procés més lent. Sobretot el que costa molt és assumir les pròpies mancances i arribar al punt d’haver de demanar ajuda; quan es demana ajuda ja s’ha fet bona part del camí.

P.- Com supera la família el fet d’haver de menester un cuidador?
R.- Hi ha gent que ho té molt clar des de sempre -per la llunyania amb el familiar, per exemple- i d’altra que es torba més en acceptar la inevitabilitat d’un cuidador. En aquest darrer cas, aquesta decisió sol anar acompanyada d’estrés, incertesa i temor envers l’avenir.

P.- Com ha d’involucrar-se la família en la tasca del cuidador?
R.- Establint unes relacions on primi la confiança i la coordinació. La família ha d’informar al cuidador sobre com és el dependent i el cuidador els ha d’indicar com treballarà amb ell.

P.- Com ha de ser la relació cuidador-dependent?
R.- És bàsic ser empàtic -saber-se posar al lloc de l’altR.- i no tractar al pacient com a dependent: cal ajudar sense que es noti; i, sobretot, ser molt respectuós.

P.- I la relació cuidador-família?
R.- Cal que es coneguin i estableixin unes normes d’actuació. Tant el familiar com el cuidador han de ser conscients dels propis recursos i saber delegar.

P.- Existeixen llocs on els cuidadors puguin trobar recolzament?
R.- Hi ha grups de recolzament, però certament n’hi hauria d’haver més. D’aquí la importància de tallers com el nostre on poder compartir experiències i oferir ajuda.

P.- Què sent quan escolta “tanmateix no hi ha com la família”?
R.- La família és bàsica per al pacient; però sovint cal actuar d’una manera més professional i llavors és necessària la presència del cuidador.

P.-Un cuidador suplanta la família?
R.- De cap de les maneres; el cuidador té una funció determinada i té un rol més tècnic, mentre que la família ocupa un rol més emocional.

P.- Quan és necessari un cuidador?
R.- Quan la família pren consciència que la persona ja no pot assumir les activitats de la vida diària per ell tot sol; i ella no se’n pot fer càrrec.

P.- Pensa repetir aquest taller?
R.- Sí, si hi ha gent que ho sol.licita. És bàsic sensibilitzar als cuidadors com a eix del benestar tant dels dependents com dels familiars.

P.- La crisi ha reduït la necessitat de cuidadors en benefici de la pròpia família?
R.- Sí, però no hem d’oblidar que quan sentim com una obligació el cuidar un familiar això s’acaba convertint en un greu problema.

P.- Qui cuida al cuidador?
R.- Ell mateix ja que ningú coneix millor que un mateix les seves pròpies necessitats.

P.- Per finalitzar l’entrevista, és pagat fer de cuidador?
R.- No, perquè és una feina on no basta l’amor al dependent; es tracta d’una feina feixuga que inevitablement comporta un desgast físic i emocional. Crec que la feina de cuidador no està suficientment reconeguda ni econòmica ni socialment.