Aires Sollerics compleix enguany els cinquanta anys d’existència i ho celebra amb un programa d’activitats que abraça tot enguany i l’any que ve. L’emblemàtica agrupació sollerica ha pensat un variat programa d’actes que abraça tot tipus d’experiències, des de ballades a tallers, així com exposicions i intercanvis amb altres agrupacions folklòriques. Guillem Bernat, directiu de l’entitat, fa un repàs a la trajectòria de l’agrupació i alhora exposa què representa per a Aires el fet d’haver arribat al cinquantè aniversari.

Pregunta.- Què té Aires Sollerics que li ha permès arribar als cinquanta anys?
Resposta.- Un esperit obert que ha fet que l’agrupació no es tancàs únicament en el ball i la música. Basta comprovar que Aires sollerics fou capdavanter en l’organització de molts d’esdeveniments de gran rellevància cultural no tan sols a la vall sinó també a l’illa, Sa Mostra, l’Associació Sollerica de Cultura Popular o la Federació de grups de ball, de la qual fou membre fundador. Tot i això, un altre fet que ens ha permès arribar fins aquí és el fet d’haver sabut crear escola permatent, un relleu generacional que ha propiciat que el grup no s’esgotàs sinó que s’anàs renovant amb saba nova.

P.- Com sorgí el projecte?
R.- Fou de la mà d’una sèrie de mares que en un moment determinat -finals dels seixanta- mostraren interès en què els seus fills aprenguessin dansa tradicional. Com a capdavanteres d’aquest grup cal situar-hi a Jeannette Quetglas Paoli, Margalida Riera, Aina Pomar o Antònia Colom, entre d’altres.

P.- Quins han estat els principals moments pels que ha passat el grup?
R.- Un moment inicial, on se cercà l’ajuda de dansadors provinents d’altres agrupacions locals que havien desaparegut: és l’etapa on Joan Rullan “Sabater”, Pep Bestard “Mort”, Jaume Palou i Rosa Maria Bernat, que iniciaren la seva tasca docent el 1968. Un segon moment interessant, és quan es dona un primer relleu -on jo m’incorpor a l’agrupació, l’any 1971- i on es posa de relleu l’interès per la dansa dels sollerics ja que s’han d’anar canviant en diverses ocasions d’espai perquè el grup va creixent ràpidament: començàrem al Victòria i passàrem per les Escolàpies, Cetre, Can Cremat fins arribar a Can Dulce. El tercer moment vendria supeditat al pas pel Festival de Dijon (1977) que ens mostrà com era un gran festival folklòric i ens impulsà a crear Sa Mostra, a principis dels vuitanta. Un altre moment rellevant vendria donat per la creació de l’Associació Sollerica de Cultura Popular, motivada per les ànsies del grup de realitzar activitats culturals de tot tipus, i que motivà que haguéssim de cercar un espai més gran -primer a Can Cremat i, finalment, a can Dulce-. Finalment, remarcaria la dècada dels noranta que fou quan emprenguérem la tasca de conservació i manteniment del nostre patrimoni en indumentària tradicional.

P.- Quan sentiren que Aires Sollerics era més que una simple agrupació folklòrica?
R.- Quan ens adonàrem que era rellevant no només mostrar dansa i música tradicional sinó que la gent de Sóller ens reclamava més activitats: excursions, tallers diversos, activitats adreçades als infants... En definitiva, quan iniciàrem una tasca de divulgació cultural a tot nivell -coincidí en l’etapa al carrer de Cetre-.

P.- Què diferencia Aires Sollerics d’altres agrupacions folklòriques similars?
R.- D’una banda les ganes d’innovar; i de l’altra, el compromís amb la cultura pròpia. A més del fet de poder comptar amb un espai propi i el fet d’haver pogut formar part d’esdeveniments culturals tan rellevants com Sa Mostra, de la qual en fórem creadors, sense oblidar la recerca en la recuperació i conservació del patrimoni en indumentària tradicional.

P.- Cal ser purista per preservar el patrimoni folklòric i tradicional?
R.- No cal ser purista, però el que sí cal és ser respectuós. En aquest sentit, Aires Sollerics és un grup molt compromès en la defensa del nostre patrimoni cultural. Convé recordar que arran del “boom” turístic es produí un desvirtuament pel que fa a la indumentària tradicional i per aquest motiu ens proposàrem conscienciar la gent sobre el tema i dignificar aquest tipus d’indumentària. He de dir que per tirar endavant aquesta missió comptàrem amb valuoses aportacions com la de mossèn Bartomeu Mulet, estudiós del patrimoni illenc que ens llegà la seva documentació sobre el tema.

P.- Com iniciàreu la tasca de recerca d’indumentària?
R.- Quan fórem conscients de la desvirtuació que havia patit la indumentària tradicional i observant altres agrupacions. Ha estat una recerca lenta però constant que ha propiciat que la gent se’ns apropi per cedir-nos peces perquè les conservem. Cal reconèixer que les primeres desfilades serviren perquè la gent començàs a valorar aquest tipus de patrimoni i ens anàs deixant roba en depòsit.

P.- De quantes peces consta el seu vestidor tradicional?
R.- De més de 2.000, que a dia d’avui estam catalogant.

P.- La vostra tasca ha convertit Sóller en tot un referent pel que fa a indumentària. Com us sentiu?
R.- Per a nosaltres és tot un orgull i alhora una responsabilitat; sens dubte, és un orgull haver esdevengut un referent en aquest apartat.

P.- Encara es pot trobar algun tresor amagat en un canterano oblidat?
R.- Sí, però cada vegada passa menys. Entre altres coses perquè la nostra tasca ha afavorit que la gent valori el llegat en indumentària que li pugui haver arribat.

P.- Què no es pot fer en cap cas pel que fa a indumentària tradicional?
R.- El més important és tenir ben clar que quan un es vesteix de manera tradicional no es disfressa, això és bàsic. Pel que fa a les dones: no emprar malles com a gipó, no anar amb els cabells a lloure -cal dur una trunyella ben feta- i no respectar els teixits. En el cas dels homes: els calçons amb bufes han d’anar fermats davall els genolls, s’ha de dur la faixa ben ferma i és millor dur el mocador al cap que no al coll.

P.- Què podrem veure a l’exposició de Can Prunera?
R.- Complements, no vestits. Són peces dels segles XVIII i XIX com rebosillos, capes i capetes, mantes, ventalls, joies, ombrel.les, calces, sabates, guants, davantals, corretges... Serà una exposició que estarà repartida per tota la casa i que pens que connectarà molt bé amb la gent de Sóller.

P.- És possible innovar en el món del folklore?
R.- Sí, de fet nosaltres ho feim però tenint sempre ben present els orígens de la manifestació. Per exemple, avui en dia els boleros són més curts que no eren antigament, bàsicament per no cansar el públic.

P.- Aires Sollerics se sent profeta en pròpia terra?
R.- Sí, ens sentim molt estimats, valorats i reconeguts per la tasca que hem duita a terme durant aquests anys.

P.- Quin és el secret per arribar als cinquanta anys d’existència?
R.- Són moltes coses: estimar el grup i sentir-t’hi estimat, el nivell de cohesió i de companyonia que hi ha al grup, l’orgull de formar part d’Aires, la transmissió de l’esperit del grup des de ben petits... I sobretot, poder comptar amb relleu generacional.

P.- Qui forma aquest relleu?
R.- Un nodrit grup de jovent del que em sent ben orgullós: Marga Forteza i Lluc Sosa en l’àrea de ball; Esperança Bernat com a vocal de l’escola de ball; Elionor Pérez com secretària; Sara Luque com a tresorera; Miquel Valls com a encarregat d’indumentària; Marga Fiol com a encarregada de l’àrea musical i Joan Palou com a relacions públiques.

P.- Com veu el futur d’Aires Sollerics?
R.- Amb molt d’optimisme: hi ha corda per a molta estona.