Als seus 17 anys, Teresa Mas ha esdevingut tot una promesa del volei espanyol en haver assolit tan sols aquest estiu quatre campionats d’Espanya de volei platja: Sub-19 i Sub-21 de Seleccions Autonòmiques, i Sub-19 i Sub-21 de Clubs. L’entrevistam en un moment de descans al Port de Sóller després del calendari de competicions d’estiu i abans de reincorporar-se al Centre d’Alt Rendiment de Llorca, on es forma com a esportista d’elit.

Pregunta.- Com és això d’estar en un Centre d’Alt Rendiment?
Resposta.- És divertit perquè hi ha molta gent de la teva edat i en les mateixes circumstàncies. És una experiència única que recoman, encara que sigui només per a un any.

P.- Quin és el ritme habitual d’aquest centre?
R.- És duríssim, la veritat. Tenim escola el dematí -jo som estudiant de Batxillerat- i després de descansar una horeta a les 16:15 hores començam a entrenar fins les 18:30, i després tenim gimnàs fins les 19:45. Els caps de setmana no tenim competició, però seguim entrenant.

P.- Quin ha estat el camí fins arribar aquí? Quin fou el teu primer contacte amb el volei?
R.- En realitat jo, de nina, era molt vaga. Feia classes de gimnàstica rítmica i ballet a Sant Vicenç de Paül, però en aquell moment ja hi havia una escola de volei on hi anava la meva germana. Jo, d’alguna manera, tenia interioritzat que un dia o un altre em passaria al volei, era com una espineta que tenia clavada, i així va ser.

P.- Com foren els teus inicis?
R.- Vaig començar quan el Club Volei Sóller va començar a entrenar al pavelló de Son Angelats. Jo feia quart de primària. Marga Ramon va ser la meva primera entrenadora, una persona amb qui encara avui m’hi duc molt bé i que en va engrescar en el món del volei. Allà m’hi vaig fer el meu món. El meu grup d’amigues és al volei. Després vaig començar a destacar, em va agafar Alfons Ramon i d’aquí n’han sortit un grapat de bones jugadores.

P.- Quins foren els teus primers èxits?
R.- En pista vaig guanyar tres Copes d’Espanya, una vegada vàrem quedar segones al Campionat d’Espanya, a la lliga sempre érem les primeres i també vaig començar a fer alguna cosa en volei platja, on hi vàrem quedar un any segones d’Espanya. A la vegada hi havia les competicions de la Selecció Balear, on m’hi començaren a cridar quan era de categoria infantil.

P.- Darrerament has passat del volei pista al volei platja. Per què?
R.- Sempre havia estat de pista, però fa poc més d’un any em cridaren per anar a la permanent de volei platja i vaig acceptar. La permanent és un grup d’esportistes que són susceptibles de ser cridats a la selecció nacional. A la platja et canses molt més, només d’anar a peu a cercar una pilota ja es veu la diferència, estàs sotmesa a les inclemències meteorològiques, el sol, la pluja o el vent; és molt més difícil, però a mi m’agrada molt més. A més només som dues dins el camp, i no sis, en un espai només un metre més petit. Són dos esports molt macos i em costa decidir-me per l’un o per l’altre, però en aquell moment vaig optar pel volei platja. I poc després em cridaren per a la permanent de volei pista, i els vaig haver de dir que no.

P.- I al centre de tecnificació, com hi accedires?
R.- Em cridaren per fer les proves i crear una segona generació de vuit nous esportistes a Llorca, ja que el centre és molt nou. Férem una concentració a l’hivern i vaig agradar a l’entrenador; després em dugué a un bilateral a França i el maig de l’any passat m’ho va proposar.

P.- Quina és avui per avui la teva meta?
R.- En poder representar la selecció absoluta de volei platja ja em conformaria, i si pogués jugar uns jocs olímpics ja seria massa. A Llorca actualment som setze esportistes, vuit nines i vuit nins, i enguany han ampliat les places, i de volei platja és l’únic centre de tecnificació d’Espanya.

P.- Tenen les mateixes oportunitats els homes que les dones en aquest esport?
R.- La comparativa de sous no té sentit en el nostre cas perquè no cobram. Potser és més espectacular el joc dels nins, però al camp he vist sempre la mateixa afecció quan jugam nins que quan jugam nines.

P.- Quines renúncies has hagut de fer per anar a Llorca?
R.- Sempre s’enyora Mallorca, és impossible no fer-ho, i més encara vivint a la Serra de Tramuntana. Però també t’ho passes molt bé allà i tens poc temps per enyorar-te perquè és un món molt absorbent. Es tracta de no avorrir-se.

P.- Quin és el secret del C.V. Sóller per ser considerat una de les millors pedreres del país?
R.- Hi han coincidit molt bones generacions i esper que segueixi essent així, tot i que ja estic una mica desconnectada dels petits. Es fa molta feina i no per obligació, sinó perquè la gent disfruta, perquè hi ha un ambient molt familiar. Potser aquest sigui el secret.

P.- Hi ha alguna jugadora més que sobresurti?
R.- En aquest moment Aina Pons és a l’Avarca de Menorca, a Superlliga 1; amb ella hem fet el mateix recorregut i hem compartit equip durant molts d’anys. I encara que no sigui de Sóller vull destacar Aina Munar, de Manacor, amb qui vaig parella a les competicions de volei platja.

P.- A banda dels teus reptes esportius, quines altres metes tens?
R.- Per ara acabar segon de Batxillerat i fer la Selectivitat. Després m’hauré de decidir si faig estudis universitaris de Nutrició a Llorca o alguna cosa relacionada amb disseny d’interiors, que també m’interessa molt.

P.- Quin recorregut et queda al Centre de Llorca?
R.- Has de rendir molt, perquè si no evolucionen et poden engegar. El projecte dura fins als 21 anys. Després es tracta de fer projectes de cara a la Selecció Espanyola absoluta.