Diari digital de la comarca de Sóller
Dissabte, 24 d'agost de 2019   |   02:08
 
Enquesta  
Han d’acceptar l’oferta dels inversors anònims els accionistes del Ferrocarril de Sóller?


No
 
Entrevista
05/07/2019 | 08:49
Toni Oliver:
“Voldria pujar la K2, la segona muntanya més alta del món”
Cati Aina Oliver

És la cinquena generació de Ca’n Matarino, tècnic en muntanya i pare des de fa dos mesos. Es tracta del solleric Toni Oliver, qui als seus 31 anys ja ha pujat diverses de les muntanyes més importants del món. Entre elles, els Alps i el cim més elevat d’Amèrica, Aconcagua, de 6.960 metres i situat a l’oest d’Argentina. A més, l’any passat va viatjar durant un mes a la Xina per aconseguir trepitjar la part més alta de Muztagh Ata, la segona muntanya més alta de la serralada de Kunlun. Tot i que una jornada extremadament freda va impedir que arribés al cim, Oliver va aconseguir superar els 7.300 metres, el seu límit fins ara.

Pregunta.- Des de quan puja muntanyes?
R.- Des de ben petit, amb els escoltes a Sóller amb sis anys. Després ja vaig començar més seriosament als 20 anys amb els amics fent escalada en roca per Mallorca, on també vàrem fer cursos de formació en escalada. Als vint i pocs vàrem sortir als Pirineus i a altres muntanyes sense guies, escalant gel i muntanyes hivernals. I a poc a poc hem anat pujant el nivell. Hem fet els Alps, Mont Blanc en dos dies amb un amic de tota la vida, Aconcagua a Argentina i Muztagh Ata a la Xina.

P.- De qui n’ha après?
R.- He tingut bons professors. Als Pirineus he tingut un professor anomenat Alain i aquí a Sóller en David Casajuana m’ha ensenyat molt.

P.- Com va ser l’experiència al Muztagh Ata?
R.- Es tracta d’una muntanya de 7.545 metres a la Xina. És el més important que he fet fins ara. No vàrem aconseguir fer cim perquè el dia que vàrem pujar cap al cim sortírem del camp 2 a 6.500 metres. Va ser un dia molt fred, estaríem a uns 20 graus negatius. Als 7.300 metres vaig tenir problemes amb els dits, un principi de congelació. Per això tots els que pujàvem vàrem fer mitja volta, llevat de dos, que duen uns altres tipus de botes i pogueren fer cim. Vaig aconseguir superar els 7.000 metres, que era el meu rècord. Érem vuit persones, incloent Jordi Tossas, un alpinista català conegut, de qui també vaig aprendre molt. Vàrem estar un mes a la Xina i per pujar la muntanya tardàrem tres setmanes.

P.- Quin procés implica pujar una muntanya d’aquestes característiques?
R.- És tot un procés d’anar pujant i aclimatar-se. No es pot pujar d’una tirada per l’altitud i la falta d’oxigen que comporta. És molt important aclimatar-se, ja que si no hi pot haver problemes greus. Consisteix en descansar al camp base, que està a 4.500 metres, dormir un dia al camp 1, que es troba més amunt, tornar davallar a la base. Després es puja al camp 2, que es troba a 6.500 metres, i es torna a davallar per descansar. Quan duus així dues setmanes, després ja es fa la pujada definitiva cap al cim, que pot durar uns quatre dies.

P.- I què es pot menjar durant la pujada?
R.- Al camp base menjàvem prou bé. De fet, teníem un cuiner que ens preparava menjars internacionals, xinesos en la major part. Després a l’altura menjàvem moltes sopes de sobre. L’altura et lleva la gana i gairebé es puja més beure que menjar. També menjàvem galetes, pasta i llaunes.

P.- De quina manera us comunicàveu?
R.- Amb el camp base ho fèiem amb walkie-talkies. Amb Espanya era molt complicat perquè a la Xina internet i les xarxes socials estan molt limitades. Anàvem a l’antiga i enviàvem missatges i fèiem qualque telefonada cada tres o quatre dies, ja que una telefonada des de la Xina és molt costosa. Els dies que estàvem pujant cap al cim pràcticament no ens podíem comunicar perquè no hi havia cobertura.

P.- Quins pensaments li venien al cap a més de 7.000 metres d’altura?
R.- Pensava molt amb la família, sobretot amb la meva parella Sara. Quan estava a la base hi pensava més perquè estava més relaxat i no teníem perill. Però un cop a dalt estava molt concentrat en posar un peu davant l’altre.

P.- Quin cost econòmic suposa pujar muntanyes tan elevades i que es troben tan lluny de les Illes?
R.- Estam parlant de gairebé 6.000 euros que han sortit de la meva butxaca, ja que no tenc patrocinadors.

P.- Hi ha altres persones a les Balears que facin alpinisme a aquest nivell?
R.- Hi ha contades persones. Hi ha un parell d’escaladors bons i després uns altres més aficionats com jo. Al camp base d’Aconcagua em vaig trobar amb un mallorquí i tots dos vàrem quedar al·lucinats perquè no ens ho esperàvem mai.

P.- Què és el més important a l’hora d’escalar muntanyes d’aquestes dimensions?
R.- A banda de tenir una bona forma física i entrenar, és molt important tenir el cap molt clar. És bo de fer perdre la motivació i voler fer mitja volta abans de que les coses vagin malament.

P.- Algú li ha dit mai que no hauria de fer alpinisme?
R.- No. De fet, la meva família sempre m’ha donat suport. Sobretot ma mare i Sara. Sempre m’han dit que vagi alerta. Jo sé que passen pena, però mai m’han dit “no ho facis”.

P.- Com entrena?
R.- Tres vegades a la setmana vaig a córrer per la muntanya i faig sèries. La veritat és que córrer no m’agrada, ho faig perquè he d’estar en forma. També faig entrenament d’escalada a Sóller, Valldemossa, Bunyola o alguna altra zona de Mallorca.

P.- Què li agrada més de l’alpinisme?
R.- La muntanya hivernal, l’alpinisme a l’hivern. M’agrada el fred, sentir-me tot sol, petit, poca cosa entre les grans muntanyes. També m’agrada superar la por i aconseguir objectius. A nivell personal m’omple molt.

P.- Quins altres objectius té?
R.- Molts, però no crec aconseguir-los pel tema econòmic. M’agradaria escalar el Denali, la muntanya més alta de Nord Amèrica, i l’Ama Dablam, a Nepal, de 6.800 metres. També m’agradaria escalar una muntanya de 8.000 metres.

P.- Una persona que no ha fet mai escalada podria arribar a pujar una muntanya tan alta?
R.- A l’Everest passa cada dia. Estam parlant de gent que paga fins a 80 mil euros perquè el pugin a l’Everest. És el negoci de l’Everest. Els pugen al cim fermats amb cordes als guies de Nepal. A vegades es necessiten dos guies per un client. Cada any hi ha problemes i morts per gent que no en té ni idea d’alpinisme, que simplement es vol fer la foto i que ja no sap on gastar els doblers. La muntanya està plena de cordes clavades amb estaques i perns des del camp base fins al cim, per on els guies poden pujar els clients. Aquesta gent fa que persones a les que ens agrada l’alpinisme ens sigui impossible anar a l’Everest. La font d’ingressos màxima de Nepal és l’Everest, i mentre hi hagi persones disposades a pagar aquesta quantitat de doblers, els preus seguiran sent els que són. Això implica que els alpinistes que no ens podem permetre pagar tant no hi podem anar. A més, ja han prohibit les expedicions sense guia, per a que obligatòriament s’hagin de contractar els seus serveis.

P.- Li agradaria pujar l’Everest?
R.- No és la muntanya que més m’estira. M’agradaria més pujar la K2, la segona muntanya més alta del món, que es troba a Pakistan i fa 8.611 metres. També m’agradaria fer el Makalu.

P.- Té algun projecte en ment?
R.- L’any que ve un grup de sollerics volem anar a escalar una muntanya de 7.000 metres de Kirguistán, però encara no puc dir res més.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a