Als seus 81 anys d’edat viu plàcidament a Valldemossa, rodejat de natura i animals. Joan Estades de Montcaire i Bisbal és tota una institució a Fornalutx, el poble que el va veure créixer i on s’hi va formar com a persona. En aquesta entrevista fa un repàs a la seva trajectòria, al seu passat i als temes d’avui sense deixar de costat els seus “bolos” en un programa de televisió que el va dur a la notorietat nacional. La seva trajectòria professional va estar vinculada a l’empresa El Gas.

Pregunta.- Què li evoca el municipi de Fornalutx?
Resposta.- És el poble dels meus avantpassats, els Estades de Montcaire, els de Can Nyirvi, Sa Cabana o Cas Bufó. Me consider autènticament de Fornalutx ara que avui en dia si un no té doblers sembla que no ets ningú.

P.- Quins records té de la seva infància fornalutxenca?
R.- Record quan tenia 8 anys vaig arribar a Fornalutx per primera vegada. Som nascut a França, fill de pares majors. Hi va haver la Guerra Civil i després la Segona Guerra Mundial, cosa que va implicar un tancament de fronteres i no pogueren retornar al cap de tretze anys al seu Fornalutx natal. Record la mort del meu padrí que va morir el 29 de juliol de 1948, del rector Ganxo o de la meva partida cap a França durant cinc anys més. Vaig tornar a Fornalutx definitivament el 1953. També record que quan estàvem a França parlàvem el mallorquí, cosa que cridava l’atenció allà.

P.- Com ha canviat el seu poble natal d’aleshores ençà?
R.- Ufff. Ha canviat radicalment, sobretot per l’emigració que ha anat arribant. La gent del poble, la de socarrel, no ha canviat tant però llastimosament va desapareixent. He de dir que en els darrers vint anys hi he anat molt poc per allà. Arran d’una depressió que vaig sofrir, vaig partir de Fornalutx i me vaig instal.lar a Palma i ara actualment a Valldemossa. Per aquest motiu vaig poc per Fornalutx.

P.- Què hi troba a faltar al seu poble?
R.- No sabria contestar. Per ventura li falta una mica d’esperit de solidaritat i germanor.

P.- Vostè és un fervent usuari de les xarxes socials...
R.- Sí. Hi ha gent que m’ho critica, però jo vaig a lo meu. Dic la meva opinió sobre els temes que m’interessen i si agrada bé, i si no, cap problema. Jo respect els demés i m’agrada que me respectin. Si me lleven l’escriure en Joan Estades de Montcaire acabaria en dos dies. Que ningú no s’enganyi.

P.- Què li atreu d’aquest món?
R.- La part més positiva que té el món de les xarxes socials és la facilitat que et dona a l’hora de comunicar-te, més que la premsa escrita tradicional. Ho poses i ja. Encara molts vivim en aquella cultura ja un tant vella que si no ho veus escrit damunt el paper no té importància però jo m’he adaptat als nous temps. I crec que la cosa anirà a més, a pesar que també té els seus perills.

P.- Parli’ns de la pandèmia.
R.- Pel que veig, en el cas de Fornalutx es diu que hi ha persones contagiades quan en realitat algunes d’elles no són del poble perquè estan empadronades en altres llocs. Això només és un exemple de què en ocasions s’està enganyant a la gent. No hem de negar la pandèmia perquè hi és, però veig que s’està jugant amb la gent sobretot a nivell psicològic. I al govern això ja li va bé. A mi el que em preocupa també és la crisi econòmica que ha duit, la crispació social i política i la confrontació d’extrems. Realment no sé com acabarà tot això, especialment la polarització política.

P.- Creu que en sortirem?
R.- Jo no sé si ho veuré o no i això que no faig comptes morir-me demà. No ho sé. Ho veig molt complicat però crec que tendrem alguna millora i rebrots. Des del meu punt de vista crec que anirem fent una passa endavant i una altra endarrere, i així successivament.

P.- Quina lliçó en podem treure de la covid?
R.- Crec que com a mínim hauríem d’aprendre a tocar més dels peus al terra i no creure-nos que tot era flors i violes. Hem de ser més realistes i un país com Espanya que tenia un nivell de vida tan bo gràcies al turisme ara veu que en prou feines pot subsistir. Pareix que els que governen estan destruint aquella classe mitja que tant va costar crear durant les dècades passades.

P.- Què destacaria de la seva vida a Valldemossa?
R.- Aquí estic molt bé. No me queix perquè visc en un lloc meravellós. Aquí no tenc tanta activitat com la que tenia a Sóller i Fornalutx però me’n vaig desfent a través d’internet. Com a poble petit que és, Valldemossa l’has de saber entendre perquè té els seus defectes i qualitats. La gent és agradable, simpàtica i amable i de caràcter mallorquí.

P.- Vostè ha estat objecte de crítiques arran de la seva aparició en un programa de televisió. Què els diria a aquesta gent?
R.- Els diria que facin els comptes a ca seva. Darrera de tot això hi ha molta hipocresia. He de reconèixer que no me va fer cap favor participar a “Crónicas marcianas” perquè me varen presentar com un personatge estrambòtic. Però va ser una experiència com una altra i la gent me va veure com un actor. Un agafa un paper i l’interpreta i ja i no s’ha de cercar cap altre motiu. A mi m’hagués agradat formar una família i viure acompanyat, però no vaig tenir ni sort ni ajuda. Fins i tot un pic me varen comparar amb en Miquel Llauner i totes aquestes burles m’han marcat i m’han fet molt de mal. Per això he tengut una vida un poc marginal. Davant tot això, he intentat compondre la meva vida de forma jocosa, però molts no m’han entès. Hi ha molta idiotesa.