Pregunta.- Quants professionals formen part actualment de la Confraria de Pescadors del Port de Sóller?
Resposta.- Som només 17 o 18. Hem quedat en no res. Pensa que entre els anys 1985 i 1990 érem 8 o 9 barques del bou i entre 25 i 30 llaüts, i avui només quedam dues barques del bou i 6 llaüts que es dediquen a arts menors.

P.- Cap a on s’encamina l’ofici de pescador al Port de Sóller?
R.- A ca nostra seré la darrera generació, això ho tenc ben clar. A mi em queden 10 o 12 anys com a màxim de treballar, i duim 5 generacions seguides de pescadors, però jo això no ho vull per als meus fills, i això que és un ofici que ador i que no hi renec. Però això s’acaba.

P.- I per què és això?
R.- Massa burocràcia, lleis, papers, diaris, prohibicions, limitacions... I, a més, costa molt trobar gent. A la barca som sis: tres mallorquins, dos senegalesos i un marroquí. La gent d’aquí no vol treballar a la mar i he tengut la sort de trobar immigrants amb titulacions i bons coneixements, que si no...

P.- I no és possible revertir aquesta situació?
R.- És que a la gent no li agrada anar a la mar, aquesta és la realitat. També és una feina esclava, però no es guanya malament la vida en una barca i veig molts oficis que tenen pitjors condicions.

P.- I per què fa vint o trenta anys hi havia més gent que ara dedicada a la pesca professional?
R.- L’ofici ha canviat a pitjor per tots aquests condicionants que ha imposat l’administració. I, a més, abans tots ens coneixíem, Santa Catalina era una barriada de pescadors i ens han anat arraconant cap al final del moll i allà morirem.

P.- Però vosaltres seguiu venent tot el peix que capturau.
R.- Sí, la nostra mort no serà per manca de demanda. Tot el peix que nosaltres pescam tan sols suposa el 25% del consum a les Illes Balears. La resta, el 75%, s’ha de dur de fora.

P.- I d’on es duu?
R.- Sobretot de piscifactoria. A més, tenim el hàndicap que la gent ha tornat molt còmoda i cuinar el peix que nosaltres pescam requereix de temps i esforç. Avui, a les cases, normalment fan feina tots dos i falta temps per cuinar, i la gent va a allò que és més fàcil. I a on acaba menjant peix la gent?

P.- Al restaurant.
R.- Al restaurant sí que es menja peix. Però fins i tot a ca nostra, i em puc posar d’exemple, als meus fills no els posis peix al plat, que tanmateix no en mengen. És així de trist. Potser només en menjam un dia per setmana o dos com a molt. I això a la casa d’un pescador.

P.- La nova llotja del moll de Marinera és una bona solució per als pescadors del Port de Sóller?
R.- El sistema anterior havia quedat obsolet, però aquesta llotja ha arribat vint anys tard. Durant tot aquest temps hem estat fent talessos, anant d’un lloc a un altre. I ara hi venen quatre rates. Per a mi va ser una sorpresa que l’acabassin construint, perquè ja no en confiava. Tot i això, és un edifici mal acabat que, en quatre dies, ja comença a patir deficiències.

P.- La Unió Europea té la intenció de revisar la normativa que regeix la pesca d’arrossegament i fer-la més restrictiva. Com està la cosa?
R.- Fa cinc anys ja vàrem fer una reducció d’un 40% i durant aquests mesos de pandèmia també ens hem llevat voluntàriament un dia més a la setmana. I ara ens trobam que, en lloc de valorar el nostre esforç, això ens ha anat a la contra, perquè han vist que podem subsistir amb un dia menys de feina. Durant aquest any 2021 tenim un màxim de 178 dies per sortir a la mar. I puc viure jo amb 178 dies de feina, sense que em donin cap contraprestació?

P.- Podeu viure? Com ho feis?
R.- El que jo feia abans amb 5 dies ho he de fer amb 4, el que m’obliga a anar a matar, a sortir al màxim rendiment. I no fa això més mal a la mar? Jo crec que sí, que és pitjor. Perquè per a mi els costos són els mateixos. I després hi ha la pujada del preu del gasoil. Jo gast quasi 4.000 euros de gasoil a la setmana, ja que s’ha disparat de mala manera. La situació és insostenible.

P.- Tenc entès que la Unió Europea vol instal·lar càmeres a les barques per vigilar la vostra activitat.
R.- Efectivament. Fins aquí arriba el nostre control. No els basta que hagi de registrar quilo per quilo i espècie per espècie tot el que pescam, que estiguem geolocalitzats en tot moment (qualsevol persona pot saber des del seu mòbil amb una simple aplicació allà on som; ni un ministre no està tan controlat com nosaltres), que ara també ens volen posar càmeres dins la barca. A on hem arribat! Això atempta contra la nostra intimitat. Som un sector molt molt castigat.

P.- Fa unes setmanes vàreu fer una vaga. Ha tengut alguna resposta?
R.- La lluita continua. I la realitat a les Illes Balears és molt diferent a la del ports de la Península. Pel que fa a barques arrossegament som 2 a Sóller, 2 a Alcúdia, 4 a Cala Ratjada, 1 a Portocolom, 4 a Cala Figuera, 3 a Palma, 5 al Port d’Andratx, 3 a Maó i 3 més a Ciutadella, 3 a Eivissa, 1 a Sant Antoni i 2 a Formentera. La flota d’arrossegament és de 34 barques a les Illes Balears amb més quilòmetres de costa que València i Catalunya juntes. I allà són 420 barques. I aquí encara ens demanen que sortim menys a pescar i hem de lluitar perquè això no passi. No podem tenir aquí les mateixes restriccions que allà; les circumstàncies són molt diferents.

P.- La crisi de l’ofici a les Illes Balears no hi és a la península?
R.- Realment no, perquè allà hi ha més ambient i són més vigorosos. De fet, part de la flota mallorquina s’ha venut a la península. Allà hi ha més cultura, però tot s’ha de dir: allà no guanyen tant com aquí. A més, allà han sabut juntar els dies de descans de la flota i es permeten uns dies de vacances que aquí no arribam a tenir mai.

P.- Amb una flota tan petita no deu existir la sobreexplotació a les Illes Balears?
R.- Realment no. I, a més, amb poc temps s’han fet reserves molt grosses. I també per la nostra zona hi pega bastant el mal temps i tot es regenera, perquè la mar duu nou menjar i tot canvia. Aquí hi ha peix, però hi ha un altre factor a tenir en compte.

P.- Quin és?
R.- Els recreïstes.

P.- Una gran competència?
R.- Mira el Port. Des del moll no es veu la mar de tantes barques que hi ha. No tots fan mal, però són molts. I el que passa és que és un negoci que a tothom li interessa, que genera molts doblers, a poalades. Des de la ferreteria, fins a Ports, passant pels bars i els restaurants i altres negocis. Tots hi guanyen.

P.- Amb el decliu de l’ofici de pescadors, s’ha perdut l’ambient d’un temps al Port?
R.- La gent fa uns anys sabia on havia d’anar per trobar-se. Anaves davall les arcades de la Llotja i sempre hi havia gent i bon ambient. Quan tomaren els edificis això es va perdre per donar prioritat a les terrasses i el negoci, i l’encant del Port es va perdre per sempre. Ara és com qualsevol altre port de la Mediterrània.

P.- Com ho sent tot això un pescador de tota la vida?
R.- Els primers que vàrem viure al Port vàrem ser els pescadors, fa segles, quan aquí no hi havia ningú més. Després vengueren els que comerciaven amb França amb les taronges. I després va arribar el boom del turisme. I ara som els darrers... i gràcies. Ho pagam ben salat.

P.- I les festes?
R.- El mateix passa amb les festes, que ja no són el que eren. Abans eren realment les festes dels pescadors, perquè Sant Pere és el nostre patró. Record aquelles vetllades mítiques devora la Llotja. Tenc entès que han programat un homenatge a en Pep “Passador”, una bellíssima persona.

P.- Com et vares introduir en el món de la pesca?
R.- A ca nostra duim cinc generacions seguides pescant i jo ho he mamat tota la vida. Des d’infant tot al meu voltant ha girat a l’entorn de la pesca i no he fet mai un altre ofici, i no n’estic gens empenedit, la veritat. Tot i que em sap molt de greu intuir-li ja el final.

P.- I la mar... com està la mar?
R.- La mar està molt bruta de plàstics i altres coses. El pitjor és allò que no es veu, com la química de les pintures dels vaixells. Però aquí encara tenim sort, perquè davant la costa de Catalunya encara ho conten molt pitjor que aquí.

P.- Quina és la història de la vostra família?
R.- El padrí de mon pare era de Pollença, i pescant la llagosta arribaren a Menorca, on s’hi varen establir. Aquí ens ve el nom de maonesos, tot i que en realitat estaren a Villacarlos, que ara es diu Es Castell. I després vengueren al Port de Sóller. Tenc entès que arribaren quan el meu padrí va fer 2 anys. I d’aleshores ençà hem fet de pescadors. Som cinc generacions seguides de pescadors, però amb la meva això s’acabarà.