Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 6 de desembre de 2021   |   12:17
 
Enquesta  
Estàs d’acord en la creació del vial peatonal que uneixi Gran Via i l’aparcament de Cetre per dins Can Pitera?


No
 
Entrevista
16/07/2021 | 13:10
Aina Catalina Darder:
“La vida d’un artista és despullar-se davant el públic”
Gabriel Mercè

“Els esperits invocats” és l’obra amb la qual la sollerica Aina Catalina Darder s’ha proclamat guanyadora del concurs de poesia Guillem Colom Casasnovas, que convoca cada any l’Ajuntament de Sóller. La poetessa es converteix, per tant, en la primera dona sollerica que accedeix aquest guardó instaurat pel Grup Novetat l’any 1987, que posteriorment va assumir l’Ajuntament de Sóller. Tant el de poesia com el de narrativa són premis tradicionalment vedats a sollerics. Tan sols Jaume Oliver i Salvador Martínez havien obtingut abans aquesta menció: Oliver en les dues categories i Martínez en la de poesia. La que fou guanyadora l’any 2013 del Premi de Poesia Art Jove amb l’obra “Trescientos años y un día”, llicenciada en Belles Arts, que combina poesia, pintura i fotografia, rebrà el premi durant les festes de Sant Bartomeu.

Pregunta.- Quan et vares iniciar en creació poètica?
Resposta.- Va ser quan vaig tornar de Barcelona, on havia estudiat Belles Arts. Va ser un moment complicat en la meva vida i, de fet, m’ho recomanaren com a teràpia. Vaig començar a escriure un diari per a mi, com a exercici confessional d’introspecció, fet sobretot per trobar l’equilibri personal. I un dia el vaig mostrar a una persona i em va animar a ensenyar-lo, així que el vaig presentar al concurs Art Jove, i el vaig guanyar.

P.- Com és el camí fins arribar a aquest segon poemari?
R.- Després de rebre aquell premi, l’any 2013, ja vaig començar a escriure aquest, que és una espècie de continuació del primer. L’escrivia, en principi, només per a mi, perquè és important escriure per a un mateix. Si no és així li lleves autenticitat i veracitat.

P.- Què ens pots explicar de l’obra guanyadora del concurs de poesia Guillem Colom?
R.- Són poemes molt autobiogràfics, també una espècie de diari personal que he anat polint i completant a base d’anys. Els darrers poemes parlen del meu darrer any i del confinament i la covid i de tot el patiment que ha duit associat.

P.- I com una fa la passa d’escriure per una mateixa a presentar-se a un concurs o publicar?
R.- La vida d’un artista és precisament despullar-se davant el públic, al menys en el meu cas. Jo pint i escric per a mi mateixa perquè em fa feliç, no ho conceb de cap altra manera. I amb la fotografia ben igual.

P.- I quan un és capaç de fer aquesta passa i mostrar l’obra que ha creat?
R.- És l’artista qui decideix mostrar-ho o no. Els bons artistes pens que són els que aconsegueixen despullar-se del tot davant el seu públic. Pots pintar molt bé, escriure molt bé, ser fantàstic, però és necessari un punt de veracitat en el teu projecte, alguna cosa diferent als altres que faci que allò que presentes no sigui buit. I això només s’aconsegueix amb màxima sinceritat.

P.- I és possible l’art sense ser mostrat?
R.- És una decisió de vida. Necessitar mostrar-ho. En qualsevol cas l’artista pot tenir una línia més comercial i una altra més íntima, que es guardi per a ell mateix.

P.- Què ha suposat per a tu aquest guardó?
R.- Estic molt contenta. De fet, feia tres anys que m’hi anava presentant, sense èxit. Amb aquesta obra tenc la sensació que he acabat un cicle vital. Jo som lenta escrivint, i ara sent que aquesta obra estava polida i acabada, i així m’ho ha confirmat el jurat. I ara ja no tenc la necessitat d’escriure, però sí de pintar, que és el que faig ara.

P.- La creació artística és present sempre en el teu dia a dia?
R.- Sí, sempre. I amb la pandèmia encara més. Tenia una línia de quadres i de ventalls fets a mà que venia a Can Prunera, i amb el museu tancat he passat una època difícil que he aprofitat per pintar i escriure a casa. Quan va esclatar la pandèmia, a més, tenia a punt d’inaugurar una exposició de pintura a Can Xoroi de Fornalutx, que finalment obriré el setembre. Si és possible, m’agradaria complementar-la amb temes meus de fotografia.

P.- Va molt lligada la poesia, la pintura i la fotografia en la teva creació artística?
R.- Sí, i m’agradaria que fos factible poder lligar les tres disciplines, tot i que a vegades sorgeixen problemes tècnics.

P.- Com ha estat el procés de gestació del poemari guardonat?
R.- Jo escric molt a poc a poc. Si no tenc res a dir, no escric. Necessit molta disposició per fer-ho. Així que el procés per escriure “Els esperits invocats” ha estat molt lent, cosa que m’ha donat temps per revisar-lo i completar-lo amb profunditat. Cada poema ha de tenir el seu punt, el seu verí –no entès com a concepte malvat, sinó com a punt de no retorn, de força- per poder-lo donar per acabat.

P.- Quins són els autors que t’han influenciat més, o inspirat, o agradat?
R.- En tenc moltíssims i de llocs i èpoques molt diferents. Puc parlar d’Emily Dickinson, Virginia Woolf, William Blake, Rainer Maria Rilke, Carmen Laforet, també m’agrada molt Robert Graves i d’altres més actuals com Alfonso Brezmes o Begoña Abad. També de nina vaig llegir molta novel·la d’Stephen King, que m’ha influenciat molt.

P.- I en fotografia?
R.- M’agrada molt Diane Arbus o Julia Margharet Cameron, que té unes imatges molt poètiques de tipus prerafaelista, si es pot comparar amb la fotografia. També m’agrada l’obra de Francesca Woodman o la de Masao Yamamoto. Però també m’agrada molt el cinema i directors com David Lynch, Sofia Coppola, Alfred Hichcock o Guillermo del Toro. I en pintura, podria estar fins demà: Goya, van Gogh, Klimt, Schiele o d’altres més urbans com Basquiat. Com veus, autors molt diferents i d’èpoques molt allunyades.

P.- I d’autors més propers, qui t’agrada?
R.- Òbviament Pep Girbent i també Jaume Pinya, que m’ha ajudat molt. I també Laura Fluxà, que m’ha ajudat molt. Ah, i no m’he d’oblidar de la pintura japonesa, que m’agrada moltíssim.

P.- Sembla que passis fàcilment de la poesia a la pintura, o a la fotografia.
R.- De fet, em vaig passar molt de temps sense pintar. Va ser quan vaig acabar la carrera i vaig fer el màster en fotografia i disseny a l’Escola Elisava. Va ser una època en la qual em trobava molt més propera a la fotografia i gairebé no pintava. Però el 2018 vaig passar una temporada molt dolenta de salut per una malaltia autoimmune que arrossec i vaig estar pràcticament un any entrant i sortint de l’hospital, fins i tot greu a l’UCI, i una de les coses que més enyorava en aquell moment era precisament pintar. I tot d’una que vaig sortir i la salut m’ho va permetre, em vaig posar a pintar.

P.- I d’aquí deu provenir l’exposició de Can Xoroi?
R.- Efectivament. Estava gairebé a punt per ser presentada, però la pandèmia ho va aturar tot. Degut a la meva salut, durant la pandèmia he estat molt estricta i he sortit molt poc, per tant, he aprofitat el temps per pintar molt i he pogut completar encara millor l’exposició que presentaré el setembre a Can Xoroi, que es titularà “Renacer”.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a