Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 6 de desembre de 2021   |   13:46
 
Enquesta  
Estàs d’acord en la creació del vial peatonal que uneixi Gran Via i l’aparcament de Cetre per dins Can Pitera?


No
 
Entrevista
15/10/2021 | 13:12
Joan Oliver:
“Sóller té una màgia tant humana com de contrades”
J. Casasnovas

Joan Oliver Bauzá (Algaida 1938) és una de les persones més conegudes de la nostra illa. No debades, va accedir a l’Acadèmia Militar de l’Aire l’any 1958 i d’ençà que va sortir amb el grau de tinent, gran part de la seva carrera ha transcorregut a Mallorca i més concretament a la base del Puig Major. Arribà a Sóller amb el grau de tinent, l’any 1965. De tinent a capità, de capità a comandant i de comandant a tinent coronel… Cap d’aquestes estrelles i galons l’han fet canviar per res, ans tot al contrari, la seva humilitat és la seva gran virtut. Humil, senzill, bona gent, intel·ligent, esplèndid… Un home que es fa estimar. Així és aquell home baix d’estatura, però molt gran de cor. Sóller i els sollerics l’enyorem des d’aquell dia que va deixar la ciutat. Joan Oliver és un referent i així ho diem tots els que l’hem conegut.

Tota la seva carrera militar, des de l’any 1965 fins a 1989 esdevingué a Sóller. Amb tot, fou el cap de l’esquadró del Puig Major de 1983 fins a l’any 1989 que fou destinat a Madrid, ja amb el grau de coronel per continuar amb projectes de molta rellevància i estratègia militar.

Joan Oliver Bauzá és germà de 4 mestres i si a Mallorca, en aquells anys, hi haguera hagut una universitat com la que tenim avui, ell haguera fet la carrera de docent per dedicar-se a ensenyar matemàtiques. De fet, i lluny d’haver-ho pogut fer pels motius ja esmentats, fins abans de l’arribada de la Covid-19 i d’ençà que es va jubilar definitivament l’any 2003, ha anat impartint classes de repàs de matemàtiques a la seva llar als al·lots d’Algaida de manera totalment altruista.

Pregunta.- Per quina dèria es va fer vostè militar i no pas matemàtic com li hagués agradat?
R.- Molt sovint, dins la vida, les coses ni són fàcils ni esdevenen com un voldria o com un pensa o pensava. En el meu cas, els estudis no m’anaven gens bé, i no perquè no servís, més aviat perquè no m’agradava anar a l’escola. De fet, a l’edat de deu anys jo anava a ca Ses Monges i preferia anar a l’era i al camp amb el meu padrí que no pas estar a l’escola. Tant és així, que la superiora li deia al meu pare que em tragués d’estudiar perquè tanmateix no servia per res.

P.- Manco mal que no servia… Hi va haver algun motiu o sols un canvi?
R.- En la vida no tot és blanc ni negre. El meu pare era un humil treballador que llegia els comptadors de Gesa i, per tant, un modest assalariat amb una economia més que minsa. Les coses no eren fàcils i tot costava molt. A partir dels deu anys i sense saber per què, vaig fer un canvi i em vaig prendre els estudis amb entusiasme. Així, de mica en mica, amb un cert retard d’anys, vaig anar fent. Amb el pas dels anys i davant la manca de possibilitats de fer allò que m’hauria agradat (la llicenciatura en matemàtiques s’havia d’estudiar a fora), vaig optar per preparar-me per fer les oposicions a l’escola d’Oficials de l’Exèrcit de l’Aire. Normalment, treure aquesta oposició era molt complicat, entre altres coses perquè es presentaven 5.000 persones per a 50 places. T’havies de preparar molt i bé. Jo el segon any vaig aprovar i em vaig anar preparant per a la vida militar i especialitzant com a controlador i transmissions.

P.- Té un llarg currículum en la seva professió com a militar?
R.- Tenir un llarg currículum vol dir també haver fet molts anys de servei. Jo vaig ingressar a l’exèrcit l’any 1958 i hi vaig romandre fins a 2003. En total han estat 45 dedicats a la feina que jo havia triat sense haver estat mai ni un sol dia de baixa o no deixar d’assistir al meu lloc de feina. Vaig arribar al Puig Major el 1965 i hi vaig estar fins a el 1989 i d’aquests anys, de 1983 fins a 1989 en vaig ser el cap. Val a dir que abans jo havia fet ja el curs de coronel, però l’estima cap a Sóller i al Puig Major m’engrescaren més i vaig triar quedar com a tinent coronel al Puig Major i no ascendir. Posteriorment, l’any 1990 vaig partir a Madrid ja amb el grau de coronel i el curs de general fet, a fer-me càrrec del Centre d’Electrònica de l’Exèrcit de l’Aire, un centre on es reparaven totes les peces dels radars i l’electrònica per petites que fossin. Hi treballaven més de 600 persones, entre professionals militars i tècnics, enginyers civils. L’any 1990 vaig ser elegit per posar en marxa el Centre Informàtic de l’Exèrcit de l’Aire. Fou una gran experiència que em va conhortar molt per la confiança dels meus superiors. En aquell temps, ja hi havia el projecte de canviar a radar del Puig Major per passar de dues “bolles” a una sola. Jo, aleshores, estava en un projecte d’Investigació Operativa de l’exèrcit i per això vaig ser una de les persones que vaig anar a triar aquest nou radar tridimensional que hi ha avui al Puig Major. D’allà vaig passar a la condició de reserva, però no jubilat, i l’any 1994 fins al 2003, que em vaig jubilar definitivament. L’any 1994 el Cap d’Estat Major em demanà per desplaçar-me a Madrid a dirigir un col·legi de 1.500 alumnes depenent de l’Exèrcit de l’Aire, Nuestra Señora de Loreto. No vaig poder dir que no, en primer lloc pel compromís amb la meva condició de militar i en segon lloc perquè era un lloc que malgrat que fos dur i complicat, em feia moltes ganes perquè la docència i la gestió sempre han anat amb la meva persona.

P.- No era un col.legi molt gran i per tant, complicat?
R.- Sí, era molt gran i complicat i, de fet, no passava pels seus millors moments. La meva filosofia de vida ha estat sempre la de procurar tenir a tothom content i implicat tant o més que jo. És la sola manera d’anar a la “guerra” i guanyar-la (ho dic en sentit figurat). La primera cosa que un comandament ha de tenir és una atenció especial als seus subordinats i jo sempre he procurat fer-ho així, amb més o menys encert, i sempre m’ha anat bé. Quan vaig arribar al col·legi, vaig reunir a tot el personal i els vaig plantejar les coses com estaven. Els vaig dir que hi havia dues possibilitats: triomfar, o fracassar. La seva implicació era bàsica i d’ells i de mi depenia. Tots ens implicàrem molt més enllà de les nostres obligacions i al final vàrem triomfar pel mèrit de tots i cada un dels que treballàvem allà, i també pels alumnes.

P.- Segur que vostè guarda molts bons records. En guarda de dolents?
R.- Sí. Un i molt trist. Quan en entre els anys 1983 fins a 1989 vaig comandar el Puig Major, tres soldats moriren en un accident de trànsit amb un vehicle oficial. Pujaven de Sóller per la carretera del Puig Major i envestiren a la muntanya. Aquest dia jo estava de vacances, m’hi vaig desplaçar de seguida. Te puc assegurar que no hi ha dia que no pensi en aquesta desgràcia (els ulls encara li brillen). A partir d’aquell dia, vaig començar a tenir cabells blancs. Fou una desgràcia molt gran i sentida profundament. Quan l’Estat Major va enviar el personal a fer una inspecció dels fets, jo vaig dir que no cerquessin responsables i que l’únic responsable era jo que era el cap de l’esquadró. L’informe va concloure que havia sigut un malaurat accident sense culpables, però amb molta tristesa i pena. És un fet amb el qual sempre viuré i no hi ha dia que no hi pensi. La resta, ho tornaria a fer tot. He treballat molt, amb gust i ganes i he tingut la sort d’estar sempre molt ben acompanyat tant per superiors com per subordinats.

P.- És vostè conscient de ser una persona molt coneguda i estimada?
R.- Jo avui ja no som ningú, però si realment és així, estic francament content per dos motius: el primer, perquè és un sentiment recíproc i el segon, perquè he estat un home sortat de tenir tanta gent al meu costat, tant a la família, a la feina, fent escola… Som un home molt afortunat i tot és gràcies al fet que la gent m’ha posat les coses molt fàcils. El mèrit és dels altres, però el gaudi és meu.

P.- Una curiositat: què en pensa que a Sóller vostè és i serà sempre el capità Oliver, malgrat hagi superat amb escreix aquesta graduació militar?
R.- De Sóller i els sollerics jo n’estic molt content i en guardo un molt i agraït record. Ells em conegueren més quan vaig fer escola al col·legi dels Sagrats Cors i classes de repàs quan jo era capità. A partir d’aquí, sempre he estat el capità Oliver, el professor de matemàtiques i amic. Jo estic molt content que se’m recordi més com a persona que no pas pels càrrecs o títols que hagi pogut ostentar. Per nosaltres, la meva família i jo, Sóller té una màgia, tant humana com de contrades. Hi tenim grans i bons amics i sempre romanen tots als nostres cors perquè han estat tants els records, que no es poden esborrar per molts d’anys que passin. Ni podem ni volem.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a