Xim Daniel Bordoy (Sóller, 1949) canta com a baix a la Pro Musica Chorus, que aquest diumenge té un concert programat a les 19:45 hores al Convent dels Sagrats Cors. Dues de les seves grans passions, que l’han acompanyat tota la vida, han estat la música i la fotografia, i totes dues segueix practicant-les de forma constant i decidida, procurant millorar dia a dia.

Precisament d’aquestes dues arts en va aconseguir, durant alguna etapa de la seva vida, guanyar-se el pa, primer com a professional de la música i després de la fotografia. Tot i això va acabar jubilant-se com a treballador del Ferrocarril de Sóller, ja fa prop d’una dècada.

Pregunta.- Com va començarla vostra relació amb el món de la música?
Resposta.- Als 9 o 10 anys vaig estudiar solfeig amb don Joan Mateu, que era el director de la Banda de Música de Sóller, i també amb una senyora que nomia Magdalena. Vaig anar a Palma, al Conservatori, a examinar-me de la clau de sol. De clau de fa no en sé, però com que veig la durada de les notes és una mica igual.

P.- D’on li ve l’afició per la música? És com innata.
R.- No ho sé dir ben bé, però ma mare sempre em va explicar que vaig aprendre a xiular abans que a parlar. A un any i mig ja sabia xiular, i això deu voler dir que duia la música dins el cervellet.

P.- Quin instrument és el que dominau?
R.- Després, als 12 anys, vaig aprendre a tocar guitarra clàssica amb Joan “Bodegón”, que li deien. Molta gent el coneixerà. I just després, dels 13 als 14 anys, vaig estar a Staulot, a Bèlgica. Va ser del millor que m’ha passat en la meva vida. I allà vaig aprendre a fer fotos.

P.- I després vàreu retornar a Sóller.
R.- Sí, vaig tornar amb 14 anys i vaig fer diverses feines: manobra, guixaire... I als 17 vaig començar a tocar amb una orquestra. Si no m’equivoc es deia “Los ángeles blancos”. Inicialment havia de cantar i tocar la guitarra, però al darrer moment va fallar el bateria i m’hi vaig haver de posar jo. I ja vaig quedar. Bateria i veu.

P.- I per on tocàveu?
R.- Per Sóller i el Port. A l’Alcázar, en un barbacoa al Mirador... a molts llocs diferents I després vaig passar a formar part del grup “Los amos”, i també tocàvem a les revetlles populars i sobretot a Sa Talaia. Amb aquest grup vàrem arribar a enregistrar un disc, “Los amos en Atalaya Club”, que té “Triana” a la cara A i “Santo Domingo” a la cara B. Vàrem haver d’anar fins a Barcelona per enregistrar-lo.

P.- I després vàreu pegar el bot a fora.
R.- Sí. Ens varen convidar a la inauguració de l’hotel Honolulú, de Magaluf, com a teloners d’“Els Valldemossa”, i es veu que vàrem agradar, perquè vàrem continuar tocant-hi durant quatre anys. I quan el Honolulú es va vendre en vàrem estar tres més a l’hotel Antígonas de s’Arenal, que era del mateix propietari. Aquests hotels tenien obert tot l’any i no ens donaven dies lliures perquè deien que les caixes els baixaven si no hi érem, o sigui que va ser una època de molta feina, però la veritat és que ben remunerada, perquè ens donaven 700 pessetes diàries a cada músic, que en aquell moment això era un dineral.

P.- Quin tipus de música fèieu?
R.- Era música d’ambient, per ballar. Fèiem la música que estava de moda en cada moment, del tipus “Javaloyas” o “Cinco del Este”. D’aquest estil.

P.- Per tant, això vol dir que éreu músic professional.
R.- Sí, durant tot aquest temps sí. No feia res més que tocar.

P.- I quan es va acabar?
R.- Va acabar quan varen arribar les discoteques ambulants i dos músics del grup es varen repartir els dos hotels i es va acabar la música en directe, substituïda pels plats i els discs. També va passar que l’orquestra em va engegar per agafar un altre solleric que tenia una bateria millor que la meva. Després de quinze dies, un de l’orquestra em va demanar que tornàs, perquè el meu substitut sabia tocar la bateria molt bé, però no sabia tocar amb una orquestra. I li vaig dir que no tornaria si no m’ho demanava el que m’havia fet fora... i això no va passar.

P.- I a on vàreu anar després d’aquest episodi?
R.- Després vaig tocar amb una orquestra de Sóller, però no en record el nom. Hi havia en Pere Colom, en Vila, en Pedro Lirón, que sempre es passejava amb una moneia, i alguns altres. Tocàvem a l’Altamar.

P.- Com era l’ambient d’aquella època a Sóller?
R.- L’ambient era boníssim. Eren els anys seixanta i setanta, també els vuitanta, i evidentment la música tirava endavant. Nosaltres teníem els nostres seguidors, després hi havia en Joan Sellés i en José María Sellés, l’Estel d’Or, en Miquel del Marina, el grup Amos i algun altre grup que també tenia els seus propis seguidors, i així i tot també venia algun grup de Palma a tocar. Cada grup tenia els seus propis seguidors, i nosaltres mateixos, quan acabàvem de tocar, també anàvem a veure els altres. Ens picàvem una mica, però a la fi érem bons amics, i l’ambient era molt bo entre nosaltres.

P.- I la fotografia?
R.- Precisament quan tot això va acabar vaig muntar una botiga de fotografia al Port de Sóller. Va ser entre els anys 1982 i 1984, i hi tenia souvenirs fets d’olivera i rodets de fotografia, i feia revelats. També he fet reportatges de comunió, noces i bateigs. Em sortien bastant bé, però hi havia molta competència dins Sóller. En aquella època hi havia en Noguera, en Det, n’Andreu Pizà i en Brasil, i ens havíem de repartir el pastís.

P.- Encara practicau la fotografia?
R.- Sí, faig moltes fotos del temps que aprofit per enviar a IB3 i en alguna ocasió també col·labor amb la premsa local, amb la meva Nikon o amb el mòbil.

P.- I actualment la vostra activitat musical està circumscrita a la Pro Musica Chorus.
R.- Fa uns 30 anys vaig començar a cantar-hi a la coral, amb Joan Mateu i Carles Ponseti com a directors. Però ho vaig haver de deixar quan vaig començar a treballar al Ferrocarril per incompatibilitats horàries. I després de la jubilació hi vaig tornar, deu fer 8 o 9 anys.

P.- Quina evolució veis a la coral sollerica?
R.- Bona, tirant a excel·lent. No m’havia pensat mai poder anar a cantar amb ella a l’Auditòrium, al Teatre Principal, a Manacor o a Inca. I això vol dir que té nivell com per poder fer aquests projectes. I el director, Pep Alarcón, per a mi és un molt bon director, sap el que vol, sap fins on podem arribar i ens estreny sempre una miqueta més perquè arribem més amunt.

P.- I això de cantar amb la mascareta posada?
R.- No m’hi trob gens bé. Em falta l’aire, perquè no puc respirar com toca, i això afecta a les notes llargues, o quan el director l’allarga perquè duu un calderó. Fins que no ens la llevin no podré cantar a gust. Entenc aquesta mesura però, a la vegada, també pens que és una pardalada.