Faci fred o calor, Jaume Escalas (Sóller, 1952) és fidel a la seva bicicleta, sandàlies i calçons curts. Als seus 70 anys, cada dia recorre el trajecte d’anada i tornada entre el Port i Sóller, on es deixa veure per la plaça gairebé cada matí. Fa sis mesos va ser desnonat i des d’aleshores viu a una tenda de campanya prop de Sa Figuera. Gaudeix de la natura que l’envolta i també dels llibres relacionats amb l’espiritualitat de l’home.

Pregunta.- Com varen ser la seva infantesa i joventut?
Resposta.- Vaig estudiar al Convent el Batxillerat elemental, que tenia una durada de quatre anys. Després vaig anar a Palma a estudiar formació professional, però mai em va interessar. M’interessava més viure, ja que tot allò que veia no tenia cap sentit. Els meus pares eren molt bona gent, però no tenia una relació molt estreta amb ells.

P.- De què ha fet feina?
R.- El meu pare i la meva tia de França varen comprar l’hotel Brisas i jo vaig començar a fer-hi feina quan tenia 16 anys. Primer vaig començar com a fregaplats i després vaig estar darrera la barra. També he fet diferents feines dins el sector de l’hostaleria, tant a Sóller com a Magaluf. Va ser a Magaluf quan em vaig desbaratar una mica. Allà hi havia molt d’ambient i hi havia festa cada dia. Quan acabava la temporada i tornava a Sóller, venia molt demacrat. Després vaig agafar depressió i va venir una temporada complicada dins la meva vida.

P.- Com varen ser els anys següents?
R.- Vaig passar gairebé dos anys a la presó. Va ser allà quan vaig obrir els ulls cap endins. Vaig reflexionar i vaig adonar-me que el meu interior també era important. Va caure en les meves mans un llibre de Hermnan Hesse, titulat “Siddhartha”. Aquest llibre parla de la vida de Buddha, que era un príncep ric hindú que ho va deixar tot enrere per començar a dur una vida de misèria. Llavors, vaig descobrir que dins nosaltres mateixos tenim un món molt ric. Pensava que seria un món fosc, però va resultar ser tot el contrari. A partir d’aquí va canviar el meu pensament. Vaig tornar a Sóller a fer de jardiner i he tengut feina fins fa poc. Encara ara tenc cura d’algun jardí.

P.- Pensa que s’hauria d’ensenyar a les persones a mirar més cap al seu interior i no tant cap al seu exterior?
R.- Completament. M’he adonat que la gent viu cap a defora i no cap endins. La persona ha de créixer internament, ha d’aprendre a conèixer-se i a conviure amb si mateixa. De fet, crec que els infants surten molt perjudicats en aquest sentit. Avui en dia els infants es crien tots sols davant les pantalles. Quan una persona és materialista, abandona el seu interior, i aquest es converteix en un desert.

P.- Li agrada llegir?
R.- Sí. Sempre he llegit coses relacionades amb el nostre interior. He llegit llibres com “Siddhartha” i “El juego de los abalorios”, de Hermann Hesse. També “Encuentros con Hombres notables: del todo y de todo”, de George I. Gurdjieff, i “Las enseñanzas de Don Juan”, de Carlos Castaneda. El darrer que he llegit i tenc més present és de l’escriptor i filòsof Jiddu Krishnamurti. Cada dia el llegeixo.

P.- Mai duu mascareta?
R.- No. No consider lògic que ara que venen els turistes la mascareta no sigui necessària, però quan parteixen, t’obliguen a dur-la. Els polítics manegen aquestes coses segons el seu parer.

P.- Per què sempre el veim en calçons curts i sandàlies?
R.- És una cosa que vaig decidir fa tres o quatre anys. Més que res per adonar-me’n de quan fa fred i quan fa calor i també per poder aguantar el fred. Òbviament si vius a una casa amb calefacció no necessites acostumar-te al fred. Sóc del parer de que tot l’univers es mou per patiment. Quan sembres una llavor, aquesta, per créixer, s’ha de cercar la vida i ha de patir. Els éssers humans patim per poder aguantar les desavinences.

P.- És difícil?
R.- No és fàcil exposar-se al fred, a la crítica i a l’insult. Hi ha gent que se’n riu de mi i altres pensen que tenc males idees. Tot això ho hem d’acceptar. Gairebé crid l’atenció sense voler. La gent hauria d’estimar una mica més.

P.- On viu?
R.- Des de fa sis mesos visc a una tenda de campanya pel Port de Sóller. Em varen desnonar perquè abans de la pandèmia no podia pagar el lloguer i el llogater em va denunciar. Però després va venir la pandèmia i vaig ser persona vulnerable i em varen deixar estar-hi més temps. Ara tenc l’esperança de trobar alguna cosa. De totes formes, no m’agrada demanar. Al cap i a la fi t’acostumes a tot. M’agradaria tenir un hortet, però tenc present que he de gaudir la vida que m’ha tocat viure. He de viure, perquè si no hi ha vida, no hi ha res. He de dir que jo estic bé i mentalment ho duc bé. No vull demanar.

P.- Rep alguna ajuda?
R.- Sí, tenc una paga de 400 euros mensuals i la Creu Roja em dona menjar. Amb tot, procur no demanar doblers. Un dels meus fills m’ha oferit estar al seu pis, però no vull molestar-lo.

P.- Com és el seu dia a dia?
R.- El meu dia a dia ve marcat per allò que he viscut anteriorment. Cada dia necessit al manco dues hores per socialitzar i relacionar-me amb les persones. Cada dia necessitam el contacte amb les persones. Tres dies a la setmana vaig a caminar per la muntanya i la resta de dies vaig a fer un cafè al Port i després camín per la platja. Quan són devers les 11 venc sempre a la plaça. Els capvespres dorm una estoneta i després vaig a fer una volta per Sa Figuera o per la platja. Quan fa fosca faig un foquet i a vegades pos la meva ràdio.

P.- Sempre es deixava veure per plaça, especialment a un dels bancs situats al costat del començament del carrer de Vicari Pastor. Ja no hi va per mor de l’ampliació de les terrasses dels bars i restaurants per tal de fer front a les restriccions?
R.- Sí. Jo passava el temps en aquell banc, però ara ja no hi vaig. Ara estic més per la zona de Plaça Espanya. Em vaig molestar amb l’Ajuntament perquè varen copar aquests bancs amb l’ampliació de les terrasses. Em vaig queixar al consistori i fins i tot vaig parlar amb el batle. Ell em va dir que serien pocs dies, però encara està tot igual. El darrer banc, que dona a la façana, encara té les jardineres del restaurant aferrades i només s’hi poden asseure cap a un costat. El banc és del poble, no d’una persona en concret. Sembla que Sóller o l’Ajuntament considera que el carrer de Sa Lluna i la plaça són més importants que la resta de llocs. A més, si els sollerics volem venir a seure una estona a plaça, ens veim obligats a pagar les consumicions al mateix preu que un alemany que pugui cobrar tres vegades més al seu país.

P.- Sempre es mou en bicicleta. Què en pensa del carril bici entre Sóller i el Port, tenint en compte que el Consell de Mallorca ha admès no saber com habilitar-lo?
R.- Si ha pogut fer un túnel pels cotxes, per què no pot fer un carril bici? Que tapin el torrent, així com han fet a la plaça. Per altra banda, el batle de Sóller només parla de fer creixement a Sóller i crear aparcaments. Però, per què? Hauria d’apostar per promocionar una mobilitat més sostenible, com el transport públic o les bicicletes, i evitar promocionar l’ús dels cotxes.

P.- Què ha après de la seva vida?
R.- Que tot ésser viu s’ha de morir i que hi ha poc temps.