Shella Badaseraye (Nigèria, 1987) finalment ha pogut assistir al 2022 World Masters Weightlifting Championship, el Mundial d’Halterofília Màster, celebrat a Florida (EEUU). El seu triomf i rècord mundial al Campionat d’Europa en el Màster d’Halterofília la va qualificat per disputar el Mundial, però la falta de suport per part de la Federació d’Halterofília i els costs del viatge feren perillar la seva assistència.
Acaba de rebre el Premi Popular COPE 2022 en reconeixement a la seva lluita i superació en l’àmbit de l’esport i també per ser una “mare coratge”. Aquest guardó l’han rebut altres esportistes d’elit, com Rafel Nadal i Jorge Lorenzo, entre d’altres. A més, per la Diada de Mallorca rebrà de mans del Cosell de Mallorca el premi Jaume II.

P.- Ha sigut difícil poder assistir al Mundial?
R.- Sí. Ha estat molt difícil, la veritat. El mes d’agost vaig conèixer que m’havia classificat, després de tornar del Campionat d’Europa. Llavors, vaig pensar-ho bé i vaig decidir que em feia ganes anar al mundial. Però a l’hora de fer els comptes, vaig adonar-me’n que no m’ho podia permetre econòmicament. No tan sols pels doblers que suposen els vols, l’allotjament i el menjar, sinó també per poder deixar la meva filla amb algú que la cuidi. Sóc mare soltera i totes les despeses de la meva filla estan al meu càrrec. Sempre que vaig a una competició, ja sigui a nivell nacional o bé quan vaig partir a Polònia al campionat, necessit pagar una persona que la cuidi.

P.- En total, quants doblers necessitava per poder partir al Mundial, celebrat a Florida?
R.- Vaig calcular les despeses i en total ascendia a uns 5.000 euros. Era bastant difícil aconseguir els doblers pel meu compte. Sóc autònoma i això implica que havia de faltar a la feina durant una setmana, el temps que dura el Mundial. Per tant, és una setmana sense cobrar.

P.- Per tant, quina ha estat la solució?
R.- Gràcies a l’ajuda d’una al·lota, vàrem posar en marxa una campanya de recaptació de fons, que duu per nom #Shellamundial. Ha anat bé, vàrem aconseguir els doblers que havíem marcat. A més d’aquesta campanya, també comptàrem amb el suport d’Air Europa, que ens va regalar els bitllets dels vols.

P.- Qui l’ha acompanyada al Mundial?
R.- M’acompanya la meva parella, el meu entrenador amb la seva parella i també la meva representant esportiva. En total som cinc persones, tenc molt de suport aquí i això em tranquil·litza i em fa feliç.

P.- Com està actualment la seva filla?
R.- Anahí està molt bé. La veritat és que és un gran assoliment que avui tengui 16 anys, quan inicialment li donaren 5 anys de vida pel seu diagnòstic tan greu. Puc dir que Anahí està connectada amb el món. Fa el que fan la resta de nins, anam d’excursió, hem fet el Camí de Santiago dues vegades i a vegades ve a les competicions. És una nina molt feliç i jo ho sóc amb ella.

P.- Està cercant el suport d’empreses privades per poder seguir endavant?
R.- Sí. M’encantaria poder aconseguir més patrocinadors que m’ajudin a seguir competint. Em llevaria molt d’estrès a l’hora de decidir si puc anar o no a una competició per la meva situació econòmica. Els doblers són una gran limitació, depenc molt d’ells per poder seguir endavant amb la meva carrera esportiva. Per tant, m’encantaria que més empreses em volguessin acompanyar en aquest camí. Els diria que no es penediran, ja que sóc una persona molt complidora.

P.- Finalment la Federació no li ha donat suport?
R.- És un tema una mica complicat. Jo competeixo a l’absolut i al màster. Pel que fa a l’absolut, normalment la Federació se’n fa càrrec, però no quan es tracta del màster. No ajuden a ningú quan es tracta d’aquesta categoria. Per tant, com que el Mundial és màster, no entra dins els seus ajuts. Són les normes i s’han d’acceptar. L’única solució per poder-hi assistir és per compte propi.

P.- Aquesta entrevista la feim abans de la seva competició. Per tant, quin espera que sigui el resultat?
R.- La veritat és que no sé què esper. Simplement esper fer-ho bé i gaudir de la competició. Ha costat molt arribar fins aquí. Esper gaudir al màxim, independentment dels resultats. Tornarem a Mallorca el diumenge.

P.- Com foren els seus inicis en l’esport?
R.- Vaig iniciar-me en l’esport fa uns 14 anys. Va ser fruit d’un episodi traumàtic que vaig tenir amb Anahí. Quan ella tenia 8 mesos va patir la seva primera crisi epilèptica i jo no vaig saber què li estava passant. En aquella etapa de la meva vida, em trobava dins una relació tòxica amb el pare d’Anahí i a partir del naixement de la meva filla vaig començar a engreixar fins al punt de pesar 100 quilos. Jo sóc asmàtica i, quan Anahí va tenir aquell episodi, no vaig poder baixar-la per les escales. Dels nervis, vaig patir un atac d’asma i no vaig poder ajudar-la. Vaig haver de demanar ajuda a una veïnada per baixar-la del pis i poder dur-la al metge. La nina hauria pogut haver mort per la meva culpa. Per mor del meu estat físic i de salut, no vaig poder assistir-la. Des d’aquell moment vaig decidir que no em tornaria a passar. Així em vaig endinsar en el món de l’esport.

P.- I, en concret, en l’halterofília?
R.- Durant set anys vaig fer crossfit i, dins aquesta modalitat, hi ha l’halterofília. Vaig començar entrenant i tira a tira vaig adonar-me que tenia força suficient per practicar halterofília. El 2019 vaig decidir centrar-me completament en aquesta disciplina. De llavors ençà, he aconseguit premis nacionals i europeus.

P.- Quina és la seva relació amb el poble?
R.- Vaig arribar a Sóller als 12 anys, quan el meu pare ens va dur a Mallorca des de Nigèria. La meva relació amb el poble no ha estat molt bona, ja que durant anys vaig patir bullying per ser immigrant. És per això que els meus records a Sóller no són molt bonics. Llevat d’això, el poble en sí m’encanta. Si pogués, tornaria a viure al poble, ja que és un lloc tranquil i hi he viscut gran part de la meva família. A més, hi tenc el meu germà, nebots i cosins. Pel que fa a la resta defamília, a Nigèria hi tenc la meva padrina per part de pare, que té 98 anys, i altra família més llunyana.

P.- Quin ha estat el moment més difícil de la seva carrera com a esportista d’elit?
R.- Va ser el maig de l’any passat, quan vaig saber que estava embarassada després de competir. Va ser un embaràs sorpresa i a la vegada molt desitjat. Tot indicava que anava bé, però als tres mesos, en la primera ecografia, els metges detectaren un problema cromosòmic al nadó. Els resultats de les proves varen tardar bastant i jo ja estava de cinc mesos. El diagnòstic va ser que el nadó podria viure entre sis mesos i un any. Llavors, vàrem haver de prendre la decisió d’interrompre l’embaràs, però vaig haver de parir. Va ser un moment molt difícil. A dia d’avui encara m’és difícil viure sense el meu segon fill. Ho estic duent una mica millor amb l’ajuda de teràpia. Ha estat molt dur haver de passar per això, ja que els meus dos embarassos han sigut molt traumàtics. No és fàcil viure amb això, però ho intent cada dia.

P.- I el moment més feliç?
R.- Quan vaig tornar de la competició europea, després de tot el que havia passat l’any anterior. Tornar a tenir ganes i força per fer front als entrenaments i competicions són els moments més feliços.