Són centenars, potser milers, les persones que esperen ansiosament l’arribada del proper dilluns amb una il.lusió similar a la d’un infant que rep un regal. Al llarg dels mesos previs van preparant tot allò que és necessari per a la jornada festiva: n’hi ha que es deixen una barba ben espessa, que es demanen lliure a la feina si treballen fora del municipi, s’assagen la indumentària i compren allò que els pot fer falta, preparen amb la família o els amics un menú especial per aquest dia, que preferentment inclou els tradicionals caragols i es consumeix a la terrassa, el jardí o en un hort o olivar... En definitiva, procuren que tot estigui a punt per convertir el dilluns del Firó en una jornada festiva molt especial que, per a una majoria, és la més especial de l’any.

Per la seva banda, Ajuntament, Col.lectius i altres entitats treballen durant tot l’any perquè aquest dia tot surti rodó. Les exposicions, les novetats en cadascuna de les edicions, els cartells, les quotes de soci, el transport, la pólvora, la seguretat, la neteja, el trànsit, les ambulàncies... Tot, absolutament tot, s’ha de preparar, i molta gent hi treballa, perquè les expectatives que tantes persones dipositen en aquestes deu, dotze o catorze hores de festa ininterrompuda es desenvolupin segons el guió previst, sense incidents i amb la major majestuositat possible.

El Firó no sol decebre. Tant participants com espectadors clouen la jornada satisfets per haver estat integrants o tan sols testimonis d’una festa que, a molts, els arriba al cor en reviure instants com l’arenga del Capità Angelats, el canvi de bandera a les Cases de la Vila, el discurs final, el cant de “La Balanguera” o el retorn de la Mare de Déu de la Victòria a l’Hospital. Per haver sortit per primera vegada amb els amics o haver-se enamorat. Per haver-se retrobat amb antigues amistat o haver refermat les actuals. Per arribar brut, suat i cansat a casa després d’hores i hores fent de pagès, pagesa o moro i, simplement, haver rigut molt.

Quan el problema actual del Firó és la massificació i quan els sollerics i el seu Ajuntament solen reivindicar aquesta festa com la millor de l’illa i la defensen a capa i espasa, amb orgull, ja ningú no sol girar-se a contemplar com era aquesta jornada fa tan sols dues dècades, quan el Firó no interessava.

Enguany fa vint anys que tot va començar. “Es Firó depèn de tu” era el títol d’un article signat pel Grup 11 de Maig que es va publicar a la premsa local dies abans del Firó de 1995. Era un col.lectiu de moros format per “un grapat de joves sollerics que volen impulsar i donar un nou rumb al Firó intentant commemorar de la manera més fidel possible els fets històrics que ocorregueren i engrescar a la gent perquè participi de la festa”.

En ell es parlava d’un jove, en Joan, que es despertava després de la gatera del Firó, del qual recordava el dinar que havia fet amb els amics, els trons que havia pegat amb l’escopeta -molts d’ells als capells dels “guiris”-, que havia caigut dins l’aigua a la batalla del Port i que s’havia perdut la processó perquè havia quedat estès a Plaça a causa del consum d’herbes. Pensava que “allò no era manera de celebrar el Firó” i que “ja estava bé de l’espectacle grotesc de quatre gats vestits de qualsevol manera que no eren ni capaços d’arribar en condicions a la batalla de la Plaça i que l’únic que cercaven era fer renou i poder fer l’animal”.

Aquell personatge anomenat Joan s’interessa per la història d’aquell 11 de maig de 1561 i n’extreu la conclusió que “el que havia mobilitzat tot un poble per lluitar era el fet de sentir-se un poble i de sentir-se solleric, aquesta fou l’arma més forta de la qual es valgueren i que els donà la força i valentia necessària per vèncer tan poderós enemic”.

Aquell article parlava de millorar la diada i d’armar-la de “valors que encara manquen a Sóller”. També animava a tothom a participar, a fer festa i a no quedar amb els braços plegats “observant com els altres, un any més, fan el Firó”.

Va ser aquell 1995 quan el Grup 11 de Maig, després de dos anys pensant i preparant, va organitzar sense suport municipal el primer saqueig a les cases de la Plaça de la Constitució i va aconseguir augmentar sensiblement el nombre de participants al Firó, en tots els bàndols.

Curiosament, la iniciativa municipal anava aquell any electoral per un altre cantó. L’Ajuntament, dirigit aleshores per la batlessa Isabel Alcover, va adquirir una partida de vestits de moro i mora a València, aviat coneguts com “els moros guapos” i alguns regidors de l’equip de govern i simpatitzants seus se’ls enfundaren i realitzaren una desfilada per diferents punts de la ciutat durant la celebració de les batalles.

La reacció fou immediata. Al contrari que el saqueig, aquells vestits no varen agradar. Fins i tot els que els exhibien varen ser increpats. “Veu de Sóller” destacava “l’ànim despilfarrador de l’Ajuntament amb ganes de folklore barat... però molt car” i la nul.la fidelitat històrica d’aquells vestits, i a les mateixes planes del setmanari, el Centre Cultural Can Dulce recriminava a l’Ajuntament l’elecció d’aquella indumentària, el seu cost i instava l’equip de govern a crear un patronat de festes, controlat pel Consell Municipal de Cultura, que seria l’encarregat d’organitzar les festes i explicava que, gràcies a això, es podrien “evitar situacions com les que vàrem viure el dia del Firó”. També el que havia estat pregoner de les festes, alguns anys abans, Carles Constantino, signava un article en el que qualificava de “moros d’opereta” aquells vestits.

Sense cap mena de dubtes, la polèmica generada aquells dies, el bon gust de boca d’aquell primer saqueig i l’empenta del Grup 11 de Maig, varen significar un canvi de tendència definitiu en el Firó solleric, que ben aviat va eclosionar amb l’aparició dels diferents col.lectius organitzadors, més participants, més col.laboració municipal, més públic i, en definitiva, una festa millor que, amb el temps, ha captat l’atenció també de més públic fins arribar al que és avui.

Però abans d’aquell Firó de 1995 la festa va haver de travessar una llarga travessia que recorden molt bé dos dels actuals personatges històrics: Joan Oliver, actual capità de Santa Maria que fa 48 anys que encarna aquest paper, i Joan Far, que l’any 1969 va sortir per primera vegada al Firó i que d’ençà de 1977 fa les funcions de Sergent Soler.

“El Firó no interessava, la gent se’n reia de nosaltres i ens deia que fèiem el pallasso”, recorda Joan Far amb certa satisfacció, quan assegura que “deu anys després els que ens deien tot això venien amb nosaltres”. Ells sí creien en el Firó.

Oliver i Far descriuen un paisatge decebedor en el Firó dels anys setanta. “Ningú no hi volia participar”, diuen. Assenyalen que l’any 1961, en el 400 aniversari de la batalla, l’Ajuntament va voler preparar un Firó més espectacular i compraren vestits nous, introduïren canvis en l’agenda de la jornada, i varen dejectar les persones que fins aquell moment hi havien pres part. Diuen que “aquell any sortiren a les batalles els senyors de Sóller”.

Com a contrapartida, els anys següents ningú no volgué col.laborar amb l’Ajuntament després d’aquell mal paper i fou molt difícil aconseguir persones que fessin de pagesos o moros. Fou l’etapa en la qual l’Ajuntament havia d’acudir a soldats de la Base Naval i del Puig Major per suplir les baixes, però sembla que entre l’alcohol i les bregues l’experiment no va funcionar com s’esperava i ben aviat aquesta pràctica es va abandonar.

Joan Far recorda que, al voltant de l’any 1970, quan el Capità Angelats era el seu pare, Biel Far, i el rei moro era representat per Toni “Socorrat”, tan sols una vintena de pagesos, entre personatges històrics, escopeters i tropa, prenien part al Firó. A l’altra bàndol, un nombre similar de moros anava a la festa, però confessa que “la meitat ja no pujaven cap a Sóller”. També comenta que l’Ajuntament seguia pagant per participar a la festa i que ell i tota la seva família hi acudia, perquè els agradava, però també pels diners.

D’altra banda, Joan Oliver comenta que son pare, Jaume Oliver, juntament amb Miquel Seguí, es dedicaven a organitzar totes les festes de l’any, inclosa la Fira i el Firó i Sant Bartomeu, en un moment que l’Ajuntament no dedicava temps ni esforços a fer festa. Ells dos eren els que controlaven les revetlles populars, que aleshores es celebraven a Es Castellet, i els que venien els tiquets d’entrada. També s’encarregaven d’aconseguir diners per organitzar les festes anant de casa en casa, i eren els responsables de repartir i recollir els vestits del Firó. “Dies després de la festa s’organitzava a la Defensora un sopar d’agraïment, on mon pare recollia els vestits”, diu Joan Oliver.

Amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia “hi hagué més ganes de fer festa”, diuen tant Oliver com Far. Tots els batles d’aquella època varen fer passes per revitalitzar el Firó, dignificar-lo i aconseguir més participants. Una de les novetats va ser la celebració de la desfilada de carrosses, amb alguna especialment crítica amb el consistori i avui inexistent, i les millores de l’ofrena de flors a la Mare de Déu de la Victòria o la institució anual del pregó.

Els diferents batles d’aquell moment, Miquel Soler, Simó Batle i Bartomeu Mayol, varen lluitar per rescatar la festa de l’ostracisme. “Mayol -comenta Joan Far- va acudir al nou institut de secundària, que es trobava encara a Los Jardines, per tal d’engrescar els joves a prendre part a la festa, i molts d’ells ho feren, acompanyats d’un grapat de professors joves que també s’hi implicaren”. Explica que aleshores també hi hagué al.lotes que es vestiren de mores.

Però el Firó va haver de travessar una llarga travessia de decadència. Des de l’any 1962 fins pràcticament el 1995. Trenta anys, amb alguns alts i baixos, que es compensen ara amb els vint d’auge imparable.

Interrogats Joan Oliver i Joan Far sobre el per què del canvi de tendència, del per què el Firó és avui una festa imprescindible i abans era gairebé maleïda, no li saben trobar-hi una explicació lògica. “Possiblement era perquè el Firó no estava suficientment arrelat, perquè no existia el sentiment de Firó”, comenten recordant de nou que ells eren vists com a pallassos per molta gent. Si és així, aquell article del Grup 11 de Maig publicat ara fa vint anys tenia raó i era d’una gran lucidesa: mancaven valors de poble, estimar les arrels i dignificar una festa que està entroncada no només en el passat, sinó en el sentiment de comunitat.