L’arquitectura popular illenca depara sovint -tant a propis com a forans- petites sorpreses que contribueixen a convertir una simple passejada en una autèntica descoberta de llocs sorprenents i d’obres mestres de caràcter marcadament popular que sense arribar a l’esplendor de les grans peces -que basteixen i articulen els diferents nuclis urbans- contribueixen a dotar de caràcter aquestes poblacions.

Sens dubte, l’enginy del saber popular ha estat l’artífex d’aquestes manifestacions que -de manera decisiva i decidida- posen de relleu la capacitat de l’ésser humà per donar sortida a les més variades inquietuds i necessitats que porta la vida quotidiana. D’entre les obres de l’enginyeria popular convé destacar les rentadores públiques, espais que superen -de llarg- la seva necessitat inicial i que donaren lloc a espais de comunicació que ompliren la geografia illenca, ja que són molts els municipis que en posseeixen.

L’avenç en les necessitats higièniques de les llars illenques va propiciar la creació de tota una sèrie d’infraestructures que serviren per donar sortida a una necessitat tan bàsica com la neteja de la roba, allunyant-la del llit dels torrents i de les síquies de les fonts.

Tradicionalment, el fet de fer bugada es solucionava acudint a les zones dels torrents que permetien que les dones hi poguessin dur a terme aquesta tasca -sovint amb l’aigua fins als genolls- amb les conseqüents molèsties i riscos que aquest fet representava per a la seva salut. Dels torrents es passà a utilitzar les síquies i safareigs que servien per canalitzar i emmagatzemar l’aigua de les fonts que sovint abastien els horts i poblacions d’aigua.
Sovint es solien col.locar lloses de pedra picada damunt la paret de la síquia, i aquestes lloses eren utilitzades com a rentadores públiques.

Queixes

Malgrat tot, aquesta utilització comportava sovint queixes i molèsties per a la resta de veïns que havien d’utilitzar l’aigua un cop si hagués fet la bugada; per aquest motiu es començaren a crear tota una sèrie de mesures restrictives en relació a aquest ús, arribant a l’extrem d’establir-se fortes sancions econòmiques per a la gent que realitzés la bugada en síquies públiques. Fou tanta la pressió social en aquest sentit que el fet de rentar en síquies fou una activitat tradicionalment penada per la llei i perseguida per l’autoritat que s’encarregava de vetllar per la higiene i la salubritat públiques.

Juntament amb aquestes mesures sancionadores, els diferents ajuntaments començaren a preveure -i a construir- tota una xarxa de rentadores públiques que servissin per evitar que les dones acudissin a les síquies per fer-hi la bugada.

Avenços científics

Cal també tenir molt present que els avenços científics de Pasteur i Koch feren posar en valor la funció higiènica de l’aigua i contribuïren fermament tant a la creació de la xarxa de rentadores públiques com al cobriment del clavagueram, que sovint corria al descobert pels carrers de les viles i poblacions.

A més dels obvis beneficis higiènics que comporta la creació de la xarxa de rentadores públiques -tot i que n’hi ha d’anteriors, l’època de màxim esplendor de les rentadores públiques s’ha de situar entre 1850 i 1960-, no podem deixar de banda la funció socialitzadora que representaren aquests espais per a la dona, reclosa en l’àmbit familiar i amb escàs nivell d’autonomia social.
Acudir a rentar la roba a les rentadores representà per a la dona un avenç important, ja que d’una banda deixà d’acudir al torrent -amb els riscos que això representava- i trobà un lloc on socialitzar amb la resta de companyes: una socialització laica on la llibertat d’expressió femenina adquirí quotes notables.

Fou així com les rentadores públiques es convertiren en un espai de comunicació per a la dona, un lloc on a més de treballar -de manera àrdua, perquè no podem deixar de banda que fer la bugada era una feina feixuga- es sentia lliure i fora de la pressió social que li venia marcada tant per l’home -i la visió masclista predominant fins ben entrat el segle XX- i l’església. A les rentadores la dona podia parlar en llibertat sobre la realitat -tant exterior com sobre la seva pròpia realitat-; fou així, com es convertiren en autèntics punts d’informació on es feia bugada, en el sentit més ampli de la paraula. D’aquí prové la paraula bugadera, que fa al.lusió tant a la dona que es dedica a fer bugada com a la dona que té la llengua llarga i malparla.

La construcció de la xarxa de rentadores públiques es solia dur a terme seguint un pla estratègic i depenent de cada població en particular. Les viles solien habilitar un seguit de rentadores -en certes poblacions tan sols n’hi ha unes, i en d’altres vàries- en punts estratègics per facilitar que les dones -que no comptaven amb el luxe de tenir unes rentadores al jardí o al corral- hi poguessin acudir a fer la bugada.

Tot això, tenint sempre molt present que el fet de poder comptar amb aigua corrent als domicilis particulars fou una tasca que -segons les poblacions- s’anà allargant des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

Cobertes o descobertes

Depenent de les necessitats de cada indret, les rentadores públiques podien ser cobertes -amb embigades de fusta i cobertes de teula àrab- o descobertes -quan es tractava simplement d’unes senzilles lloses de pedra viva que es situaven al costat de síquies o safareigs i que tan sols permetien fer la bugada quan feia bon temps, ja que no protegien de les inclemències meteorològiques.

Les rentadores solien disposar de fils de ferro que permetien eixugar parcialment la bugada mentre encara es continuava treballant. En aquest aspecte també crida l’atenció la presència de petites finestres que permetien un major airejament de les rentadores com és el cas de les rentadores del Pont de Can Rave, també a la vall de Sóller.

Les cobertes de les rentadores públiques es solien caracteritzar per postissades de fusta cobertes de teula àrab i sovint sostingudes per columnes de marès o de pedra, tot i que en les darreres que es construïren les columnes també podien ser de ferro. Ara bé, en el que coincidien tant les cobertes com les descobertes era en les lloses de pedra viva que constituïen la superfície sobre la qual es treballava: es tractava d’unes pedres amples que es col.locaven longitudinalment sobre el traçat de les síquies que aportaven l’aigua a les rentadores.

Devora les síquies

La situació de les rentadores públiques, a més d’una presència estratègica a diferents punts de les viles, sempre havia de tenir present que s’havien de situar en indrets on l’aigua hi pogués arribar amb facilitat; per aquest motiu solien trobar-se en llocs propers als traçats de les síquies de les fonts, per no dir en el mateix traçat.

Tant era així que sovint s’abastien del cabal de les principals fonts de la contrada com és el cas de les rentadores d’Estellencs, que s’abasteixen de la font Forat d’Amunt, l’aigua de les quals després de passar per les rentadores es distribuïa per les marjades mitjançant síquies; o de la font de ses Rentadores o s’Abeurador a Valldemossa, que és una de les venes de la font principal de la vila -la Font de Na Mas-, aquesta vena d’aigua arriba per davall el carrer a la part nord i entra a s’Abeurador en forma de mitja lluna que hi ha per al bestiar mentre al seu darrere hi ha una pica quadrada l’aigua de la qual cau a unes rentadores molt emprades en temps passat.

Restauració

La presència d’aquestes infraestructures públiques ha provocat una reacció de molts ajuntaments que han vist en la seva restauració un atractiu turístic més, i les han posat en valor integrant-les en els seus circuits patrimonials. Sóller prepara ara la restauració de les rentadores de l’Estació del Ferrocarril.

L’arribada del turisme de masses -durant la dècada dels seixanta i setanta- va significar la “mort” de les rentadores públiques com a espai de trobada, ja que les dones, integrades de ple en el món turístic, varen veure’s engolides pel sector hoteler i de la restauració i, per tant, passaren a guanyar diners propis i contribuïren a un augment de la societat del benestar amb la incorporació de les rentadores elèctriques, deixant d’acudir-hi.

La dècada dels vuitanta i noranta suposaren per a les rentadores públiques un moment d’oblit d’aquests espais de treball ja que la dona deixà d’anar-hi i quedaren pràcticament en desús i arraconades; fins que en les següents dècades es recuperaren de bell nou -a través de tasques de rehabilitació- i foren posades en valor com un atractiu turístic més, fou així com les rentadores de Sant Llorenç d’es Cardassar (2014) o algunes de les de Sóller: Pont de Can Rave (2003) o Port de Sóller (1998), varen esdevenir autèntics focus d’atenció i espais recuperables tant per als veïnats com per als turistes.