L’estratègica ubicació del Port de Sóller ha estat històricament punt de mira de les forces militars que han dominat la Mediterrània. L’enclavament geogràfic al mig de la costa nord de l’illa i el refugi que proporciona als navegants durant els temporals han estat motius pels quals la badia de Sóller ha estat des de temps immemorials un port d’interès per a la gent que es dedica a la mar. Ho va ser en el passat i continuarà sent-ho. Aquest interès va motivar que el Ministeri de la Marina dictàs el 14 d’abril de 1937, fa ara poc més de 80 anys i en plena Guerra Civil, l’ordre per la qual es creava la base naval del Port de Sóller per al refugi dels submarins de guerra.

En la seva època de major apogeu va arribar a albergar fins a un miler de soldats de marina. Va ser base permanent del destructor naval Almirante Miranda i l’últim port d’on va salpar el submarí C4 abans del seu fatal enfonsament enfront de les costes sa Calobra, accident en el que va morir tota la seva tripulació després d’unes fallides maniobres militars.

El naixement de la base militar es va produir en plena Guerra Civil quan navilis de tots dos bàndols es disputaven el domini de la Mediterrània, clau per a la victòria que al final es va decantar cap als nacionals. Però l’interès militar del Port no va sorgir durant la guerra fratricida. Existeixen referències que en el 1925 el Port ja va acollir alguns submarins alemanys que varen atracar a les seves aigües per repostar el carburant que els subministrava el financer Joan March. En aquell temps Europa estava sumida en la Gran Guerra.

Base de submarins

La base del Port es va crear amb la intenció de donar refugi i aprovisionament als submarins del bàndol nacional i els seus col·legues italians que participaven en la Guerra Civil.

Per a la seva creació, la Marina va expropiar els terrenys del que fins llavors era la capitania marítima, les duanes, la caserna dels carrabiners, el convent de monges de Santa Caterina d’Alexandria, l’escola pública i diversos edificis i terrenys més. L’Armada va comprar també la petita parròquia de Sant Ramon de Penyafort i anys més tard va col·laborar sufragant part de les obres del temple actual.

La base també es va apoderar dels molls que havia ampliat el ministeri d’Obres Públiques el 1930. Després de la presa de possessió dels terrenys, va començar a edificar les casernes, perforar túnels i aixecar l’edifici principal de marineria, que va ser enderrocat el 2007. El seu primer comandant va ser Joaquín Pry y Junquera.
Les seves instal·lacions varen acollir en el seu moment de major esplendor prop de mil soldats i va ser seu, fins al febrer de 1972, de l’escola d’armes submarines Bustamante, on els seus alumnes aprenien el maneig de torpedes i altres municions usades pels submergibles. L’escola es va instal·lar a l’antic convent de monges, avui transformat en el clausurat Museu de la Mar.

Molts sollerics encara recorden amb nostàlgia com els molls de l’estació naval varen ser seu durant més de trenta anys del destructor Almirante Miranda, que el 1970 va fer el seu últim viatge cap a Cartagena per al seu desballestament. Va arribar al Port a la primavera de l’any 1940 com a part de la “flotilla annexa a l’escola d’armes submarines” i en el seu interior treballaven 120 persones. Va participar en nombroses maniobres navals i durant la Guerra Civil va formar part d’una flota de vaixells de guerra que encapçalava el creuer Baleares. Durant uns trenta anys, la base d’aprovisionament, (també anomenada posteriorment com a base naval, estació naval i destacament naval) va tenir al seu càrrec una zona de la badia d’Alcúdia.

L’esplendor de la base durant les dècades dels anys 40, 50, 60 i 70 es va reflectir pels carrers de Sóller, on era pràcticament impossible no creuar-se amb algun soldat de l’Armada impolutamente vestit de blanc amb la seva gorra a joc.

Declivi de la instal·lació

Els cinemes de la localitat s’omplien cada diumenge -tot i que la base tenia el seu propi- i els tramvies especials transportaven el personal cap a l’estació naval en les seves hores lliures. Però a poc a poc la base del Port de Sóller va ser perdent força. I també soldats.

A finals dels anys setanta i durant els vuitanta va entrar ja en una fase de decadència i les seves instal·lacions varen anar quedant en desús. L’entrada d’Espanya a l’OTAN va presagiar que la base podria recuperar interès per la seva ubicació estratègica. Però al final la seva mort s’anava fent més evident fins que a principis dels anys noranta va deixar de ser punt estratègic per a la defensa nacional. El 1992 l’Ajuntament de Sóller va sol·licitar la seva reversió.

No va ser fins a 1998 quan el desig de molts sollerics es va veure satisfet i el ministeri de Defensa va cedir 25.000 metres quadrats de l’estació per al seu ús públic, inclòs el moll principal.

La cessió parcial de les instal·lacions militars va ser entesa per molts com el principi de la fi de la presència de l’Armada al Port. Però els seus pronòstics es varen equivocar ja que a partir de finals dels anys 90 l’estació va entrar en un nou ressorgiment.

Vist que la seva utilitat militar ja no tenia cabuda, el recinte es va anar transformant en una residència de vacances per als militars de Marina i dels exèrcits que integren l’OTAN, un fet que ha posicionat la base naval del Port com una de les residències militars amb més projecció dins els exèrcits europeus.

Allunyada ja dels torpedes, submarins i altres artefactes militars que antany dominaren el quefer diari dels soldats i comandaments de la base naval, a dia d’avui és un dels pocs centres d’oci que hi ha a les Balears enfocat al turisme dels soldats i les seves famílies.