Per als meus grumets Sergi i Aran... i pel nostre camí secret

El bullici de Can Xambó, l’única i ancestral taverna del Port va caure en un mutisme absolut davant l’estrepitosa entrada de la tripulació del “San José”. Quatre parroquians embrancats en una atzarosa partida de cartes gesticulaven alhora que cridaven, naip a mà.
- Truc-, deia un.
- Envit, veig, vaig- responien altres.
Al fons de l’estança un vell solitari, d’aspecte eixut, pel esclarissat, recolzat al costat de la barra dringava nerviós amb els dits un tassó buit. La tripulació del “San José” davant el llastimós silenci, propiciat per l’estrepitosa entrada, va callar de cop. Durant un instant tots es varen mirar entre si. El vell solitari va aixecar amb peresa el tassó sobre el tauler d’alzina que feia de barra, deixant-lo caure d’un cop sec a la vegada que es dirigia al cantiner cridant i fent subtilment l’ullet amb l’ull dret.
- Bernat. Treu aquest vell conyac holandès que tenim a mitges amb els nostres amics i celebrem la seva arribada.

En Xisquet

No va acabar de dir la darrera paraula quan en Xisquet, l’al·lot de no més de 14 anys, va entendre com si fos una ordre sabuda per endavant. A corre-cuita, abans de llevar-se l’hule que usava d’impermeable, va tancar la porta i la va encallar per dins, no sense abans donar un cop d’ull de babord a estribord del moll, assegurant que l’única companyia exterior era la incessant pluja que els havia mantingut arraulits i de guàrdia a la canya del timó durant tota la travessia.
Fora de la taverna només dos gastats moixos negres es protegien al cobert de càrrega entre podrides i atrotinades caixes de fusta que un temps enrere havien servit per transportar figues. Un cobert que enyorava temps pretèrits, on els gèneres s’alineaven minuciosament comptabilitzats, reflectint gènere, qualitat i procedència, qüestió aquesta molt important en els manifests d’embarcament. Tanta meticulositat requeria el producte que era preparat minuciosament, repassat, caixa a caixa, donant el toc final a la mercaderia i la seva compostura en el caixó. Res no quedava a l’atzar, d’això en depenia tot. Aquest temps ha passat, va pensar. Ara es malvivia amb els comptats viatges de taronges, dos tremalls a l’estiu i jornals a canvi d’oli, si tenies sort.
Va tornar a fer un altre cop d’ull, reconeixent la somorta i tènue flama del llum d’oli a l’allunyada casella de la Companyia Arrendatària de Tabacs, a l’altre extrem del moll, al costat de la faroleta. Sempre quedava encesa. En el seu interior no es veien moviments ni ombres que delatessin cap presència. No era nit de passeig ni de rondes, o no ho semblava.
Una mica més al fons, prop de la faroleta, davant de l’ermita de Sant Ramon, el “San Bartolomé” la barqueta de l’arrendatària, elegant, impecable i marinera. Sempre llesta. Mai no li podies donar l’esquena o estaves llest. Aquesta nit estava amarrada per popa al moll i amb un cap a proa a la cadena del mort, no estava com de costum amarrat a diari de costat al moll. - Que és de viu el patró Xim! Va pensar Xisquet abans de tancar la porta.
A l’interior de la taverna, el grassonet Bernat va col·locar tassons i una ampolla de conyac sobre la taula de joc, es varen retirar les cartes i amb un gest brusc amb el cap del vell solitari, varen prendre seient en camarilla.
- Patró Xim, vostè al meu costat.
Ràpidament li varen acostar un atrotinat tamboret al patró del “San José”. Home petit, moreno, somrient i bromista on n’hi hagués, però sobre el qual circulava una història que donaven per bona que posava els pels de punta. Deien que va dedicar la seva joventut al que sorgia per la costa i, entre les moltes feines, va menar un petit falutx a la costa de llevant
Conten que li varen donat l’alt un dia, carregat de sucre, cafè i tabac per aquesta costa, davant del port de Felanitx, confiscant davant la seva atònita mirada tots els gèneres que portava a la coberta.
- Algú m’ha venut-, va rugir dins el seu interior el patró Xim.
A la maniobra per transportar els bultos d’un vaixell a un altre, varen quedar els dos llaüts abarlobats, aguantant-se uns instants només per la mà d’un guàrdia que subjectava la tapa regala del falutxo del patró Xim. Aquest, diuen, no s’ho va pensar dues vegades: va treure el matxet portat per son pare de la batalla del Callao i, d’un cop sec, va tallar la mà del mariner que aguantava el falutx a l’altura del canell, quedant aquest clavat a la regala. L’afectat, en un primer moment no donava crèdit al que en aquell instant li estava passant. Un raig de sang sobtadament li va cobrir la cara i, davant aquesta visió, va proferir uns crits que semblaven rebotar a la volta celeste. Just en aquests anàrquics moments, el patró Xim va arrancar decididament el motor amb un sec cop de maneta, alhora que els seus dos mariners empenyien i colpejaven la barqueta de l’Arrendatària, intentant mantenir-la a distància amb dos llargs rems. A bord d’aquesta no varen tenir temps de reaccionar, ja en tenien bastant en intentar tallar la sagnia, aturar els tremolors d’aquell pobre infeliç i portar-lo a terra el més aviat possible. També diuen que aquella mà tallada va estar dos dies sense deixar-se anar de la regala, i veient el patró Xim que la tripulació es renegava a seguir costejant davant aquesta visió, no va tenir més remei que fer palanca amb el bitxero per deixar-la anar. Al segon intent, no sense esforç, es va desprendre de mala gana. A la fi va caure a la mar, casualment en un punt conegut com el Càntil de les Servioles. I conten els que de veritat coneixen la història que mai més cap tripulació del patró Xim, en saber aquesta història, va menjar mai més aquest preuat peix.
Era el patró Xim, juntament amb tripulació i vaixell, habituals del nostre port i de tots els de la costa que ens empara. Tenia cartografiada en el seu cap cadascuna de les pedres, torrents i qualsevol tros de terra i mar on posar un peu o encallar un pam de roda del seu magnífic llaüt, el “San José”, construït amb les millors alzines de la Serra, seleccionades i amarades amb mim a les basses de la drassana palmesana del Mollet.
- No es parli més, patró Xim! Serà a Es Canyeret. Ha de ser ara o no hi serem a temps-, va dir el vell, assenyalant en un groguenc paper un punt de la costa marcat en tinta negra.
- Com haureu vist el rumor és cert. Don Pau, patró de l’arrendatària, ha hagut de partir al pla per un assumpte de vida o mort en la seva família, només tenim dos dies. Ho farem demà passat, vigília de Sant Pere. La gent estarà de preparatius per a la festa i davant aquesta nova he manat avís a tots. El vaixell nodrissa serà a les tres de la matinada deu milles al nord; només necessitem el de sempre, valor, coratge, una mica de bon temps, sort i el més important, discreció. Algun dubte, patró Xim?- va preguntar el vell mirant directament als ulls.
- Cap, Joan-, va afirmar el patró Xim, bevent d’un glop tot el tassó de conyac.

Camí secret

Per més que ho vaig intentar, el nostre veí Xisquet, un pescador ancià que va viure tota la vida davant ca nostra, mai no va arribar a explicar-m’ho del tot, i això que jo sempre insistia. En Xisquet era una persona cortès i atenta i d’una innocència semblant a la d’un nin, per aquest motiu fins i tot en l’edat madura el diminutiu del seu nom sempre el va acompanyar. Diuen els que el varen tractar de nin que va ser cridat al front i que quan va tornar mai més va voler sortir del petit port on els seus ulls varen veure la primera llum, ni fer un altre ofici que el de pescador en aquell raquític bot a rems que no s’allunyava més de dues milles de la costa.
- Quan n’hi ha prou, n’hi ha prou-, solia dir.
A la barriada comentaven que va ser una altra persona en tornar de la guerra i davant de qualsevol pregunta que furgàs en el passat, repetia sempre la mateixa cantarella mesclada amb alguna frase sense sentit aparent, i així fins al final dels seus dies.
- En una guerra tots perden, camí secret, el que guanya mai guanya.
- Com diu que va acabar aquella sortida, Xisquet?- preguntava jo insistent, i ell embolicava la mirada repetint: - En una guerra tots perden, camí secret, el que guanya mai guanya.
Sempre, a casa vàrem tenir en el record en Xisquet i la seva peculiar manera de ser, però no ha estat fins avui, després de molts anys, quan per fi ens hem decidit a ordenar trastos al soterrani de ca nostra quan en el fons del forat de la xemeneia he trobat una caixa oblidada amb fil de palangre, hams i algun tresmall solt. Aquella caixa el temps la va eliminar de la meva memòria, me la va deixar un any abans de morir... “per si et fa ganes pescar”, em va dir. I allà va quedar.
Entre el tresmall, amagat, temorós de la llum, hi havia un diari vell amb dues fulles doblegades amb marques en els vèrtexs. El vaig obrir per aquells fulls marcats, pegant-li una ullada, a poc a poc, línia a línia, paràgraf a paràgraf... Saben què hi havia? Era un encapçalament de lletres molt negres i gruixudes, en el centre d’una de les pàgines.

El final d’una aventura

“Posam en coneixement dels nostres lectors la notícia del segrest d’un agent de la Companyia Arrendatària de Tabacs i la detenció en aquestes últimes hores de la tripulació del llaüt “San José” de la matrícula de Palma. En aquest número els oferim el relat i odissea de la víctima, el patró D. Pau Coll.
Mitjançant el Comandant de Marina d’aquest lloc, ens arriba la notícia del telegrama rebut pel cònsol d’Espanya a Alger, en la qual li comunicava que havia aparegut en aquella ciutat el llaüt “San José”, matrícula de Palma
La tripulació ha estat detinguda per ordre del Cònsol i posada a disposició del jutjat d’aquesta ciutat.
D. Pau, patró del vaixell de l’Arrendatària “San Bartolomé”, amb base al Port de Sóller, és la rotllana i comentari de tot el poble, així com continu tema de conversa.
Conta que en tenir una confidència sobre una partida de tabacs en un dia determinat, va sortir amb el “ San Bartolomé” al comandament, juntament amb el motorista Jaume Illes i el mariner Pep Marquès.
Explicava que, prestant el servei, vigilant des de la costa de Valldemossa, varen poder veure un llaüt a una mitja milla de la costa, varen donar rumb a la seva proa i varen comprovar que era el llaüt “Sant Josep” matrícula de Palma.
- Em vaig abarlobar a ell, vaig saltar a bord del vaixell capturat, observant que anava carregat de tabac de contraban.
- Varem fer l’aprensió com mana el reglament, agafant jo el timó com a càrrec de comandament. Hi havia quatre tripulants, presentant-se el més moreno i petit com el patró- Deia que nomia Xim. Aquest, en constatar la presa em va dir: - Tot és vostre-, i va suplicar que deixéssim la seva tripulació en terra salva i que ens quedéssim nosaltres amb embarcació i tabac.
- Mentre el meu mariner lligava un cap al falutx capturat per remolcar a port, l’acabar de lligar el cap per remolcar a “San José”, va tornar a la nostra embarcació i els contrabandistes amb tota la rapidesa del món van deixar anar el cap, exclamant el patró Xim.
- Endavant a tota!-, separant veloçment el “San José” del “San Bartolomé”.
Jo, que encara portava el timó, vaig virar a terra, però es van abalançar sobre mi, llevant-me el comandament. No vaig ser objecte de violència en la seva seu embarcació, excepte quan li van treure el timó.
Prenem rumb nord-oest i hores després nord-est. Varen col·locar el velam a més del motor per fer més camí i en despuntar el dia van arriar les veles per no ser vistos.
Sense gasolina i a unes trenta milles de Menorca, els vents contraris ens van tenir dos dies sense moure’ns. A bord vaig ser tractat amb consideració, menjant galetes mullades, com els altres. Era l’únic que hi havia a bord.
Al tercer dia el vent ens va ser favorable i vàrem començar un llarg camí. Arribant a la costa africana, a Bujihas, va desembarcar el patró Xim, però nosaltres al “San José” seguim rumb a Cap Matifú, on ens va sortir a la trobada un falutx abanderat anglès, el “Carmencita Ferrer”. Em varen fer saltar a aquest vaixell i també al mateix hi varen transportar quatre embalums que portava a coberta el “San José”, més 45 que portaven al celler.
A la popa el “Carmencita Ferrer” remolcava el “San José”. Quan vaig arribar a Matifú em varen desembarcar i allà era novament el patró Xim. Estava clar, el meu destí estava unit a ell, almenys de moment.
A Alger em varen donar recer en una fàbrica de tabacs d’un tal senyor Garau, on vaig dormir durant tres dies sobre fardells de tabac. Cada dia per menjar m’acompanyaven a un cafè veí de la fàbrica anomenat “Cafè Català” amb l’ordre que cada dia em servissin el mateix menjar a compte del senyor Garau.”
Al final de les corcades pàgines del diari trobat a casa, el patró don Pau dona fe del bon tracte rebut en els vaixells contrabandistes i a la fàbrica d’Alger.
“Finalment, dilluns passat em varen posar en llibertat i per compte de l’Arrendatària em varen lliurar el passatge per al correu francès “Djemila”.
A dia d’avui mai més hem tengut notícies de l’intrèpid i aventurer Patró Xim. Segur que va recórrer mars, ports, caps, encalmades i tempestes. Segur que va desembarcar carregaments de sucre, cafè, tabacs o el que sigui, des de la nostra costa a les africanes. Aquest era el seu ofici, la mar, orgull d’ell i de la seva gent. Llegir l’horitzó, els núvols, els vents. Saber escodrinyar i sentir l’entrada d’un xàfec entre la pell i la camisa.
Navegar amb les estrelles del firmament i dirigir a la canya eficaçment un desembarcament amb entrada de ponent o un gargalada No hi ha mitges tintes. No pot, no ha de equivocar-se, els va la vida i la fortuna
Durant uns dies he fet voltes i voltes a tot l’anterior, com si fos un trencaclosques. Algunes peces semblen que estan col·locades, però segur que en falten moltes més.
Què hi ha de certesa en elles? La de don Pau, la d’en Xisquet, el patró Xim? Sabrem més algun dia d’aquestes llegendes, històries orals o escrites d’un altre temps? Penso que sí. Un temps passat que s’esforça per ser recordat en present, i que potser, dic potser, tingui la força i fortalesa de caminar cap al futur, proporcionant cohesió en la comunitat a manera de cola invisible.
Bones festes de Sant Pere. Molts d’anys a tots.