Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 27 d'octubre de 2020   |   10:16
 
Enquesta  
Ha d’entrar Sóller en l’associació denominada Pueblos Mágicos de España?


No
 
Reportatge
21/02/2020 | 08:57
L’incert futur dels porxos al Barranc
SaVeu

Com fer compatible la normativa existent per protegir el territori i l’activitat dels gestors agroramaders i forestals que tenen cura cada dia de les explotacions de la Serra de Tramuntana? La resposta a aquesta pregunta podria semblar de sentit comú, però la realitat ens mostra que no sempre resulta tant senzill, segons expliquen des de l’entitat Tramuntana XX.

“Resulta un poc desencoratjador de vegades tanta complicació a nivell administratiu”, explica Toni Font, biòleg i propietari d’un petit olivar al Barranc de Biniaraix. “D’una banda, això vol dir que hi ha molta voluntat de preservar la Tramuntana, les qüestions patrimonials, forestals, urbanístiques… però tenim la sensació que tot és molt complicat. Es crea una espècie de xarxa normativa que a vegades es contradiu i impedeix arribar de manera àgil a uns resultats i això desanima als gestors”, assenyala Font.

En un territori tant protegit pel seu valor ambiental, patrimonial i paisatgístic com la Serra de Tramuntana s’hi apliquen normatives diverses, que tenen a veure amb sol rústic, patrimoni, paisatge, activitat agrícola, usos. En què consisteix aquest entramat normatiu?

A escala autonòmica, la Serra de Tramuntana està declarada Paratge Natural, i actualment es regeix pel seu Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN), un instrument de planejament territorial recollit a l’ordenament jurídic espanyol que persegueix adequar la gestió dels recursos, en especial dels espais naturals i de les espècies a protegir. Una reivindicació dels gestors de la Tramuntana és que, a més, aquestes directrius es concretin en un Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG), tal com ho tenen altres zones protegides com l’Albufera i Cabrera.

“El fet que hi hagi un PRUG farà que les regulacions de determinades activitats siguin més concretes i s’agilitaran alguns tràmits burocràtics”, opina Susana Llobet, directora del Paratge Natural Serra de Tramuntana. “És evident que per a la bona gestió d’un espai protegit, el PRUG és una eina fonamental. Però tenir un PRUG no vol dir barra lliure, sinó que també ha d’incloure les restriccions o limitacions per a actuacions que suposin un impacte per al medi natural a fi d’afavorir la conservació dels valors naturals i culturals que han donat lloc a la protecció de l’espai”, diu.

Un capítol especial

A més, existeixen les restriccions generals que s’estableixen en la matriu d’usos per les Àrees Naturals d’Especial Interès (ANEI) i les Àrees Rurals d’Interès Paisatgístic (ARIP), i el Pla Territorial de Mallorca té un capítol especial per a la Serra de Tramuntana. “És la única part de Mallorca amb capítol específic georeferenciat”, explica Miquel Vadell, director general de Territori i Paisatge del Consell de Mallorca, “i això és perquè es tracta d’un sector agrari amb especificitats, a on es combinen a més elements d’ús públic i de conservació”.

Un aspecte molt important (i amb especial impacte sobre la realitat dels gestors) és la catalogació d’elements patrimonials a dins de la delimitació de la Serra, contemplat al Pla Territorial. Aquests elements poden estar integrats al Registre Insular de Béns d’Interès Cultural (BIC) i al Catàleg Insular de Patrimoni Històric, o també als catàlegs municipals. Si un element patrimonial, amb un elevat índex de degradació, està en algun d’aquests catàlegs, la normativa permet restaurar-lo.

Es van degradant

El problema és quan no ho estan, com passa a multitud de finques de la Tramuntana. En aquests casos, el gestor es troba amb un problema: la llei no li permet restaurar el porxo, aljub, safareig o l’element etnològic que sigui, i veu com aquest es va degradant fins a convertir-se en runa. A més de la pèrdua patrimonial que això implica, molts d’aquests elements encara avui podrien complir alguna funció lligada a les activitats tradicionals (agrícoles, ramaderes o forestals), si estan en condicions.

Amb aquesta complexa realitat es troben els particulars que, amb especial tenacitat i dedicació, tenen petites finques i explotacions agrícoles al Barranc de Biniaraix. Finques de difícil accés a les quals, a un territori molt escarpat i difícil, es fa imprescindible el sistema de marjades per assegurar l’activitat agrícola (que d’altra banda és l’essència del mateix territori i paisatge, a l’anomenada Capella Sixtina de la pedra en sec) i els porxos. Aquests últims són senzilles construccions on tradicionalment els pagesos guardaven les eines, la collita i quedaven a dormir, tenint en compte la dificultat de tornar al poble per la seva ubicació remota. Avui aquests porxos es van esbucant poc a poc.

Com moltes d’aquestes edificacions, molt bàsiques i austeres, no estan registrades als catàlegs ni insulars ni municipals per no considerar-se patrimoni, la llei no permet rehabilitar-les. Els particulars que intenten recuperar l’activitat agrícola al Barranc, i amb ella el paisatge que ha fet a la Serra mereixedora de la distinció de Patrimoni Mundial per part de la UNESCO, veuen cada vegada més difícil la seva tasca.

Miquel Martorell Ramis, propietari d’un olivar al Barranc i autor del llibre “Cent porxos, cent històries” fa a les seves pàgines una crida sobre l’estat actual dels porxos del Barranc. Les lleis posen en una difícil situació de pervivència molts dels porxos que encara existeixen a dia d’avui: de fet, un 15% dels porxos que hi havia al Barranc ja ha desaparegut i un 20% més es troba en risc de desaparició en els propers deu anys, si no es canvien les lleis actuals.

Aquesta dramàtica situació podria abocar a la desaparició de bona part del llegat barranquer, ja que la impossibilitat de restaurar aquests porxos abocaria inevitablement a l’abandó dels conreus que facilitaren la seva construcció, abocant el Barranc de Biniaraix vers un futur més que incert sobretot pel que fa a la seva conservació i vitalitat.

Martorell reflexiona sobre aquesta possibilitat remetent a una llum d’esperança focalitzada especialment en el 25% dels actuals barranquers que lluiten, tot i les dificultats, per mantenir viu un espai i un llegat d’una riques incalculable.

Un registre

“Som conscients que, per la declaració de Béns d’Interès Cultural al paratge pintoresc de la Serra de Tramuntana, de vegades els tràmits són excessius”, reconeix Miquel Vadell. “Ara tenim aquesta discussió amb el Consorci Serra de Tramuntana, sabem que és necessari simplificar els procediments per a la restauració de marjades”, comenta.

Ara bé, es mostra crític en la simplificació de la normativa pel cas de les edificacions agrícoles, també en els casos de restauració de construccions tradicionals: “Començar a construir casetes d’eines no és la imatge que volem donar de la Serra de Tramuntana”. El director insular fa èmfasi en la necessitat de registrar tots els elements etnològics a un catàleg, però és clar, “no tot hi cap”.

Toni Font està d’acord en la importància de “fer les coses ben fetes” i conforme uns criteris clars i estandarditzats, però reconeix que “l’única manera de que el Barranc comenci a florir és que la gent pugui arreglar les casetes necessàries per tornar a l’activitat agrícola, nosaltres no volem fer xalets, sinó restaurar les construccions existents com es feien tradicionalment”. Pels gestors, la clau és restaurar el patrimoni que ha estat mereixedor del reconeixement per part de la Unesco.

Subvencions

Tot i que hi ha diferents línies d’ajudes per dinamitzar el sector agrícola i ramader, els pagesos de la Serra de Tramuntana creuen que moltes vegades aquestes convocatòries no s’adapten a les seves especificitats. Així ho veu Pep Mora, tècnic agrícola de la Cooperativa de Sant Bartomeu de Sóller. “La tipologia d’explotació que s’exigeix per rebre una subvenció no sol encaixar molt bé a la Serra”, explica, “ja que normalment es concedeixen a pagesos prioritaris per tenir propietats més extenses que les que tenim aquí”.

Per a Mora haurien de prioritzar-se les subvencions per a explotacions (encara que siguin petites) que hagin optat per l’especialització en un producte. “Una ajuda ha de servir per generar un canvi de situació, per augmentar competitivitat”, diu el tècnic agrícola, “i per ser competitius cal especialitzar-se en algun producte”. Per a Pep Mora, l’objectiu de les subvencions ha de ser arribar a no necessitar-les: “regalar doblers sense incidir en la millora del sistema agrícola ens fa dependents”.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a