Nascuda a Barcelona el 1965, Antònia Ribot és filla de pares mallorquins. La seva mare és de Sa Pobla i el seu pare de Santa Margalida. Amb tot, va viure fins ben entrada l’adolescència fora de l’illa, a diferents comunitats espanyoles, depenent del lloc on destinaven al seu pare, qui feia feina a Correus. Als 14 anys va traslladar-se amb la seva família a Palma i més endavant va conèixer a Can Picafort el seu home, Guillem Serrano, membre i expresident dels Xeremiers de Sóller.

El seu vincle amb Sóller parteix d’una llarga història, que va començar el 2006 a la Fira de Luthiers de Sa Pobla. Llavors, Ribot va regalar unes xeremies al seu marit, qui va començar classes a Palma. L’any següent, la parella va coincidir amb els Xeremiers de Sóller a les Festes de la Mercè de Barcelona. Allà, xerraren amb el seu president Andreu Magraner, qui els va animar a assajar amb ells. Des d’aleshores, formen part de l’agrupació. Tot i això, no va ser fins al 2017 quan varen venir a viure a Sóller amb la seva filla Margalida.

Pregunta.- Pràcticament es pot dir que sou sollerics, no?
Resposta.- Estar amb els Xeremiers ha implicat ficar-nos d’arrel dins tot. Per a nosaltres, el Firó és una passada. Però no només el Firó, sinó que també sonam pels Reis, Sant Pere, Sant Joan, amb els Caparrots, a la Fira de la Taronja, a la Fira de la Gamba, les Havaneres... Hem fet moltes amistats a Sóller i jo ja em sento d’aquí. Ens va sortir l’oportunitat de comprar un pis a Sóller el 2017 i és curiós, perquè sempre ens deien que acabaríem vivint aquí. I així ha estat. La veritat és que ens hi sentim molt a gust.

P.- Imaginaven que arribarien a formar part del poble així com hi formen part ara?
R.- A mi Sóller sempre m’havia estirat molt i sí em veia vivint aquí. A en Guillem, però, li costava vestir-se de pagès abans de tenir contacte amb el poble. I ara, si miram l’armari de roba de pagès, té de tot! He de dir que els Xeremiers han estat com una família i m’he sentit molt a gust. Nosaltres veníem de Palma a assajar de les nou a les onze del vespre, quan el túnel costava cinc euros i algun dia el trobaves tancat i havies d’anar pel Coll. En aquest sentit, el grup es va portar molt bé, ja que ens pagava els tiquets.

P.- També sou membres d’altres associacions i/o agrupacions?
R.- Sí. Som membres d’Estol de Tramuntana i aquest hivern imagin que m’apuntaré a classes de costura. De fet, la nostra roba de pagès és feta meva. Per altra banda, tant en Guillem com na Margalida van a l’Escola Municipal de Música.

P.- Professionalment, a què es dedica?
R.- Quan tenia 19 anys volia ser arquitecta, però en aquell temps anar a estudiar a fora era molt car. Per això, vaig decidir estudiar oposicions. Vaig estar dos anys a Hisenda i després vaig entrar al Banc de Sabadell de Palma, on hi he treballat 35 anys. L’any passat, però, entràrem en ERE i vaig haver d’acceptar el despit, amb una indemnització. No és la millor, però per a mi és suficient, el que implica que m’acaben de regalar la jubilació als 57 anys. Això em permetrà fer moltíssimes coses, com cursos d’edició digital i gestionar totes les fotos i vídeos que tenc. A més, em fa molta il·lusió muntar vídeos.

P.- Sempre ha tingut aquesta passió per la fotografia?
R.- Sempre he fet fotos. Sóc la cronista de la família i també dels amics. Tenim per empaperar un parell de pisos. Quan em vaig casar el 1988 els meu grup d’amics em va regalar una càmera de fotos totalment manual. Vaig fer fotos a rompre i vaig gastar en revelats el que no està escrit. El bot al digital va ser brutal, ja que la meva il·lusió sempre havia estat poder veure les fotos el moment en què les feia. A més, vaig fer un curs de fotografia amb en Guillem i, fins i tot, un company meu em va regalar un equip de revelat en blanc i negre, el qual teníem instal·lat a un dels banys del nostre pis de Palma.

P.- És cert allò que diuen que qui sempre fa fotos, mai surt a cap?
R.- La meva mare sempre em diu: “Antònia, i on eres aquí?”. I jo li he de contestar: “Ma mare, jo feia la foto”. Ella ha arribat al punt d’aferrar una imatge meva de carnet damunt una foto on hi sortia tothom manco jo, que l’estava fent. Però no t’ho perdis: una foto meva del temps de l’escola!

P.- Quants discs durs té acumulats?
R.- Tenc molts Terabytes. Per exemple, tenc tots els concerts gravats i de la Fira d’enguany tenc unes tres mil imatges. A vegades em demanen què faria si es cremés ca nostra. Jo dic que aniria a cercar els discs durs i les pastilles de fotos.

P.- Té planejat fer alguna cosa amb tot el material que té?
R.- La meva idea és, amb en Joan Carles Simó i en Toni Quetglas, fer una història gràfica dels Xeremiers de Sóller. Tenc moltíssim Terabytes de fotos dels Xeremiers, tant de trobades com de viatges (de Turquia, Glasow, Alemanya, Lleida, Manresa...) i també del període de pandèmia, on cadascú gravava des de casa seva. Estaria molt bé que hi hagués un arxiu on es poguessin consultar. Ara, l’arxiu digital no ocupa tant com abans. Així, qualsevol persona interessada ho podria mirar. A més, serviria per preservar la memòria de Sóller. Primer, però, he de reunir tot el que tenc i organitzar-ho. El que tenc clar és que tot aquest material no me’l vull quedar jo dins un calaix de ca nostra. Ho vull regalar a l’Ajuntament perquè ho tengui a disposició de tothom.

P.- Amb quina finalitat enregistra tots els actes?
R.- Sempre m’ha agradat molt la comunicació. Allò que a mi m’agrada, m’agrada transmetre-ho als altres. En aquest cas, és una manera de donar a conèixer la feina que fan els Xeremiers. Crec que la meva tasca, de donar empremta, dins els Xeremiers és molt important. No és música, però sí és un engranatge important. De fet, el 2019 em varen fer per Sant Bartomeu un reconeixement durant la Trobada de Xeremiers. Em varen enganyar molt bé, ja que em varen dir que hi havia una sorpresa a una persona que no ho sabia i per això havia d’estar preparada per fer la foto. Jo estava esperant amb la càmera de fotos i la de vídeo, però en Guillem em va agafar la de vídeo, per facilitar-me la tasca. La sorpresa, al final, va ser meva, quan varen dir el meu nom. El reconeixement va ser per la tasca gràfica que faig. Em va agradar molt. Enguany, na Mar Castanyer també em va regalar un pin de plata de l’Ajuntament. Les fotos fan feliç a molta gent i jo intent plasmar molts moments i regalar imatges. El que vull és gaudir de la vida i donar bons moments. I, si aquests moments queden filmats o retratats, millor. Normalment es pensa que tot és per sempre, però no és així.

P.- Què més fotografia, a banda de persones?
R.- Retrat moltes coses que tal vegada ningú fotografiaria, com puguin ser racons, objectes, insectes, etcètera. A vegades m’agradaria poder tenir integrada en els ulls una càmera.

P.- Què sent darrera les càmeres quan enregistra els actes dels Xeremiers?
R.- Hi ha moments en què estic gravant i tal vegada estic plorant d’alegria i de contenta per allò que estan aconseguint. Jo em sent mare dels Xeremiers. He anat a tots els assajos, excepte alguns de l’època de pandèmia, el que m’ha permès veure néixer i créixer totes les coses que fan. Des del moment que comencen una cançó fins que ja l’han perfilada, hi ha tot un món. També va ser molt emotiu la presentació del disc que es va fer enguany. De fet, la veu de la néta és la de la meva filla Margalida.

P.- Tot és fer fotos, o també toca i balla?
R.- Quan vaig regalar les xeremies a en Guillem el 2006, jo em vaig comprar un flabiol i un tamborí i també vaig anar a classes. Jo sóc bona escoltant, però no sóc tan bona com ells fent música. Faig millor la funció darrere la càmera. Per altra banda, ball amb Estol de Tramuntana i he participat a mostres.