Diari digital de la comarca de Sóller
Dilluns, 28 de noviembre de 2022   |   13:09
 
Enquesta  
Quin format t’agrada més de la cavalcada dels Reis d’Orient?

El tradicional
El més llarg
 
Entrevista
12/08/2022 | 11:00
Pere Antoni Frontera:
"Si tot va bé, serà el meu darrer any de feina"
Cati Aina Oliver

Pere Antoni Frontera (Biniaraix, 1959) és la tercera generació que regenta el tradicional Bar Bodega de Biniaraix. Els seus padrins varen agafar les regnes de l’antiga botiga l’any 1930 i la convertiren progressivament en un bar de copes. Va ser un dels primers comerços de la Vall en preparar sucs de taronja, llimona i pomelo locals.

A punt de complir els 63 anys, Frontera preveu que enguany sigui l’últim que passi al Bar Bodega i espera jubilar-se, si tot va bé, l’any que ve. D’aquesta forma, recuperarà antigues aficions, com la pintura i el cant a la coral.

Pregunta.- Quina és la història del Bar Bodega?
Resposta.- El meu padrí havia tingut un cafè a França, juntament amb la meva padrina, i quan la guerra va acabar varen tornar a la Vall. En un moment donat es va traspassar aquest local, on es venien queviures i també funcionava com una taverna, no hi havia cafetera en aquella època. Venien menjar per als animals i per a les persones, lleixiu, sabons, vins, licors, espardenyes, etc. La meva padrina va pensar que era una oportunitat per viure tranquils, així que varen agafar el negoci. La casa ja hi era, però el meu padrí va obrir aquesta sala. Va canviar les portes, va posar les vidrieres i va comprar la barra que tenien al Cafè Espanya.

P.- I després el seu pare va seguir amb el local?
R.- Sí. Ell era fill únic i no va voler deixar els seus pares sols. Quan jo vaig acabar COU mon pare ja tenia un càncer i em va demanar quedar-me aquí. Han passat els anys i he viscut tranquil. Jo, de nin, sempre hi era. Els meus padrins vivien aquí i quan va morir el meu pare vaig haver de venir més. Quan vaig sortir de fer el servei militar m’hi vaig quedar.

P.- Quines eren les tasques que feia als inicis?
R.- Els primers anys que estava aquí hi havia la meva padrina i encara teníem la botiga. Hi havia molts pocs excursionistes de muntanya. Els primers 10 anys fèiem feina a la botiga i també el bar, però amb l’obertura de les botigues més grosses i supermercats, vàrem deixar la botiga per atendre més el bar. Valia més la pena centrar-nos en una de les dues coses, ja que només hi fèiem feina la meva mare i jo. Més endavant, poguérem muntar la terrassa.

P.- Tot segueix així com estava en aquell temps?
R.- La barra que tenim és la més antiga del Cafè Espanya. Té un caràcter molt mallorquí, d’abans dels anys 40, així que té més anys que el bar. La Conselleria de Turisme em diu que tot ha de seguir l’estil mallorquí, tot de fusta i sense màquines ni publicitat. És com el Ferrocarril de Sóller. També tenim el primer telèfon que hi va haver a Biniaraix.

P.- El telèfon devia ser una peça molt important per als veïnats, no?
R.- Els veïnats pagaven qualque cosa i l’Ajuntament també col·laborava per tenir aquest telèfon. Durant el temps de Franco era més fàcil que l’Ajuntament es fes càrrec de la titularitat del telèfon públic. Més endavant va passar al meu nom. Encara conservam la cabina, que va amb una maneta i una campaneta. Funcionava donant conferència a Sóller, on hi havia una centraleta.

P.- Com era el perfil de client d’aquell temps?
R.- En Paco Ponce, que feia feina per un turoperador, cada setmana duia un parell de grups. Hi havia setmanes en què venien fins a 45 alemanys per setmana. L’arquitecte Toni Alomar va comprar una casa a Biniaraix i per donar valor a la seva casa, va muntar l’escola de margers al barranc. A partir d’aquí, el Consell va començar a interessar-se pel barranc de Biniaraix i es va senyalitzar com una excursió. Des de llavors, el turisme de muntanya ha anat a més. Al principi eren quatre mallorquins que hi anaven entre setmana, després la gent hi anava amb un guia i, finalment, es va senyalitzar l’excursió. Aquest fet va influir en el bar, ja que posàrem una terrassa més grossa i, quan vaig tenir ma mare malalta, vaig haver d’assegurar una persona. Començàrem a fer entrepans, pa amb oli i ensalades per poder pagar aquesta persona

P.- I ara, com són els clients?
R.- Els dimecres i divendres feim pa amb oli per sopar i sempre està ple. El 90% de la gent que ve a menjar pa amb oli és de Sóller. Si a algú li fa ganes venir, que vengui, ja que l’any que ve tal vegada ja no n’hi haurà. També vénen turistes a prendre alguna cosa.

P.- Ja pensa amb la jubilació?
R.- Dia 27 d’aquest mes faré 63 anys, el temps passa molt aviat. Ara que no tenc ma mare, em demanen per què faig feina, si vaig vendre una finca. En aquell moment em varen dir que deixés el bar i no em compliqués més la vida. També em demanen que, si no tenc al·lots, per què segueixo treballant. Jo estic molt fermat aquí. Si Déu vol, si tot va bé i si la senyora ho lloga a algú, podré treure les mercaderies a preu d’amic i serà el meu darrer any. No hi ha res segur, però el mes de setembre es prendrà una decisió. Seguir un any més no em fa massa il·lusió. Quan la vida només és feina, et demanes si realment és necessari viure així.

P.- Què farà quan es jubili?
R.- Quan ma mare era jove, jo tenia més llibertats, anava a la coral, als concerts i a pintar, ja que ella podia quedar tota sola. Però quan ma mare va començar a estar malalta, vaig haver de deixar-ho tot per centrar-me en ella i en el negoci. Per tant, si tot va bé, per gener tornaré a començar a la coral. Tornaré anar a pintar i faré de pagès. Més que res, tendré temps per a mi, ja que els darrers 20 anys els he dedicat a la feina.

P.- Sempre s’ha interessat pels cítrics?
R.- Sí, des de ben petit he estat envoltat de tarongers. El 1963 ja fèiem suc de taronja al bar. Ara ja en fan per tot, però en aquella època no. Llavors, la gent que venia de Palma, com que tenia influències de la publicitat d’Estats Units amb els refrescs de cola i de taronja, me’ls demanaven. Però jo els deia: “Preferiu taronja en pols o taronja natural?”. I sempre em responien taronja natural. Així, vaig introduir la taronja natural, i després tota la Vall ho ha acabat fent. Era una manera de defensar la taronja de Sóller. També llegia molt sobre els cítrics i vaig introduir el suc de pomelo. Avui, les guies de turisme franceses surt que a Biniaraix beuen suc de pomelo.

P.- Què és allò que més li agrada de Biniaraix?
R.- A Biniaraix tenim un microclima. A la plaça no hi fan serenes. Biniaraix significa “fills d’Araix”. Un senyor àrab d’aquella època va muntar la seva família aquí. Els moixos sempre van als llocs on fa més fresca a l’estiu i allà on fa més calor a l’hivern. Idò, de la mateixa manera, aquell senyor va cercar el punt de on hi feia més aire a l’estiu i menys humitat a l’hivern. Això és el que més m’agrada. Podem deixar les finestres obertes sense que ens entri la humitat. Mentre jo tengui salut, a Biniaraix m’hi trob bé.

P.- I el que menys?
R.- Tenim dificultat d’aparcament. A més, a Biniaraix, si necessites un pa, has de baixar a Sóller. Pens que si un dia sóc molt major i no tenc cotxe ni ningú, per anar a comprar o per qualsevol cosa hauré d’anar a Sóller.

P.- Com veu les festes?
R.- Tot molt bé. Hi ha una nova comissió. Abans, amb Toni Alomar, les festes duraven dues setmanes.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a